Després de mig any amb l'Ubuntu instal·lat, anit, per fi, em va donar el primer ensurt seriós.
Buf! vaig dir jo...Em trobava navegant per Internet amb tot normalitat, quan, de sobte, es va posar a escriure en el disc dur d'una manera desaforada. El ratolí es movia amb lentitud desesperant per la pantalla, que es va quedar congelada, i els seus clics eren absolutament inútils: el sistema no responia.
Després d'uns quants minuts, vaig començar a sospesar dues possibilitats: o bé el sistema havia decidit (pel seu compte?) posar-se a desfragmentar el disc dur, o bé l'estava atacant algun tipus de virus. Vaig fer l'escurada, vaig llevar la pols, vaig agranar i vaig fer altres feines domèstiques per no menys de dues hores, però l'ordinador seguia penjat i el disc dur continuava pegant voltes com un desesperat. Desesperat del seu escàs voler, el vaig apagar a les braves i el vaig reiniciar, preparant-me per a la catàstrofe.
Però, oh, sorpresa!, el GRUB havia sobreviscut i, per curiositat, vaig entrar en el Windows. Tot estava bé, per allà; tret del Panda, que em va informar, inquiet i preocupat, que feia 20 dies que no l'actualitzava: "Ostres!", vaig dir, "porte tres setmanes sense entrar en Windows, i treballant de valent! I encara hi ha qui dubta de les possibilitats reals del Linux..."
Apague el Windows, torne al GRUB i entre, tot decidit, al meu Ubuntu. Xe, tu!, ni un problema! Tot estava perfecte, en el seu lloc, amb aquell color café, tan relaxant, com si no hagués passat res. Buf!, vaig dir jo.
Continue sense saber què li va passar.