25 de desembre, 2007

Experiments amb la Linkat

A principis de novembre, vaig instal·lar la Linkat 1.1 a una partició lliure del meu portàtil, un HP Compaq nx6110 (a febrer farà dos anys que el tinc i, curiosament, ja està descatalogat). L'experiment no va anar bé: no va reconèixer la targeta de vídeo, de manera que em mostrava la pantalla amb una resolució de 800x600 (crec). No em va fer gens de gràcia i, com que s'acostava el final del trimestre, no m'hi vaig ficar més.
A principis de desembre, però, em va sorprendre el llançament de la primera beta de la Linkat 2.0, i, com que semblava haver tanta diferència (tant de temps) en l'una i l'altra, la vaig instal·lar sobre l'anterior. He de dir que, aquesta vegada, sembla haver reconegut tots els components del meu equip (cosa que ja havia fet la Ubuntu 7.10).
Encara no he tingut temps de fer gaires experiments, però voldria remarcar que la instal·lació se m'ha fet molt llarga: acostumat al procés simplificat (només 7 passos) dels Ubuntu, instal·lar la Linkat m'ha recordat els interrogatoris del cinema negre americà.

Ara ja n'han tret la versió en CD (de primer, només havien publicat el LiveDVD) que permet instal·lar-la si es té connexió a Internet, així que miraré si funciona sobre el meu Pentium III.

L'altra qüestió és l'ús del programari lliure (de Linux, no cal ni parlar-ne) al meu centre: continue predicant en el desert. Però, bé, temps al temps.



Powered by ScribeFire.

17 de novembre, 2007

Ara, sí: les iso d'Ubuntu i Kubuntu, directament en català

Quan, fa uns dies, vaig penjar l'enllaç als servidors de Caliu (Associació d’Usuaris i Usuàries de GNU/Linux en Llengua Catalana), em vaig adonar que, de la versió 7.10, només hi era l'iso de la Kubuntu en català (o aquest altre enllaç), o CatalanRemix. Ara, gràcies als impagables companys de la Comunitat d'usuaris d'Ubuntu en català que han preparat i penjat la versió (Alex Muntada, Arualavi, Orestes Mas i Carles Oriol), disposeu, també, del CatalanRemix de l'Ubuntu (i també en aquest enllaç).
Agraïm, a més a més, a la gent de Caliu que ens hagen deixat penjar les iso als seus servidors.

Quin és l'interés de les CatalanRemix? Doncs que ja les trobareu traduïdes a la vostra llengua: des de la primera pantalla, a través de tot el procés d'instal·lació i fins arribar al resultat final, seguireu tot el procés en català. I, en acabar, tindreu tot el sistema operatiu i tots els programes en català.
Bé, és veritat: no hauria d'haver fet servir el mot "tot", perquè les traduccions, tot i estar molt avançades (compareu-les amb les del Vista :-P), abasten només les interfícies dels programes (els més populars ja estan traduïts): les ajudes solen estar en anglès (ops! em fa l'efecte que la traducció del KDE està més avançada, però no n'estic segur).



Ubuntu en català: un fons de pantalla


No, els voluntaris de la Comunitat d'usuaris d'Ubuntu en català no han traduït res: s'han limitat a preparar una iso que inclou els paquets que han traduït altres grups de voluntaris (bé, sí: crec que alguns d'ells estant també en els equips de traducció). Si us sembla important que la societat dispose de programari en català, hi podríeu colaborar: només necessiteu un bon domini de l'anglès, no us cal saber molt d'informàtica! Mmm... potser una mica.

Alguns aclariments sobre els noms de les iso

Si us hi fixeu, veureu que els noms de les iso són molt llargs, però segueixen un esquema bastant senzill:
  • ubuntu o kubuntu: identifica el "sabor" de la distribució (la primera fa servir l'escriptori Gnome, mentre que la segona fa servir KDE); també hi hauria xubuntu i edubuntu (l'una, amb l'escriptori Xfce, més lleuger que els anteriors; la segona, dedicada a l'ensenyament), però encara no les hem fetes. A veure si aprenc a preparar-les...
  • 7.10 : indica la versió, però d'una manera sorprenentment lògica i clara, basada en la data de llançament: 2007.10.18 (en el format anglosaxó, és clar: any, mes, dia).
  • desktop significa que es tracta d'un LiveCD, un disc amb el què podreu iniciar l'ordinador (això ho comentarem un altre dia, però no té gaire dificultat) i, sense instal·lar res al disc dur, obtenir un sistema Linux complet, amb escriptori gràfic i un fum de programes amb els que treballar. Fent clic sobre la icona "Instal·lar", començarà el procés d'instal·lació (que original!). En lloc de "desktop", hi podríem trobar "alternate" (us instal·larà el mateix sistema operatiu, però mitjançant una interficie de text, no gràfica; és ideal si l'ordinador va una mica just de RAM) o "server" (per a muntar un servidor web: paraules majors).
  • i386 fa referència a l'arquitectura del processador: funcionaria (crec) en un 80386, un 80486, un Pentium o superior o un clònic d'aquests. Si feu servir un amd64 o un sparc, hi hauria d'aparèixer el mot corresponent (tranquils: si tinguésseu una màquina no i386, ho sabríeu).
  • iso : és l'extensió de l'arxiu; ens indica que es tracta d'una imatge d'un CD, i que l'haurem de cremar (enregistrar) amb el programa corresponent (en el costat fosc, és bastant popular el Nero).
Un detall més. Si visiteu els servidors on es troben aquests arxius (servidor http i ftp), observareu que, al costat dels arxius iso de prop de 700 MB, hi ha uns arxius molt més petits, iso.md5. Són arxius de text que contenen el codi md5 que correspon a l'arxiu iso del mateix nom. L'md5 us permetrà comprovar que l'arxiu iso que heu descarregat està en perfectes condicions (que no ha perdut cap bit pel camí, cosa que us suposaria gravar un CD inútil). Es tracta, simplement, d'obtenir l'md5 real de la vostra iso i comparar-lo amb el valor teòric que apareix en aquell arxiu iso.md5 del servidor. Que com l'obteniu? Deixem que siguen els xiquets de la Lliurex els que us ho expliquen...
Els arxius sha1 tenen la mateixa funció, però amb els md5 ja aneu bé.

Bon apetit!


Powered by ScribeFire.

12 de novembre, 2007

Una prèvia: amb quin programa puc fer puntes de coixí?

Abans de donar el salt de Windows (o de Mac) cap a Linux, cal tenir clar si hi trobarem eines suficients per dur a terme totes aquelles tasques a què destinem l'ordinador. És a dir, amb quin programa, a Linux, podrem escriure documents, realitzar càlculs complexos, administrar bases de dades, realitzar presentacions, dibuixar, veure pel·lícules, escoltar música, llegir el correu, navegar per Internet, programar, gravar CD... o fer puntes de coixí? La pregunta, en realitat, n'amaga una altra: Linux satisfarà les meues necessitats? I no és cap broma: si amb Linux no puc treballar, no m'interessa (les històries morals del senyor Richard M. Stallman no solen ser la primera prioritat de l'usuari).








Pensant a fer el canvi?



En principi, el conjunt de programes disponibles en Linux, en general, i en Ubuntu, en particular, són més que suficients per a un usuari domèstic. Només si anem a (algunes) tasques molt especialitzades, hi podrem trobar algun problema. En altres àmbits, com ara en plataformes per a la programació, Linux supera Windows àmpliament. Però cal ser realista: l'usuari domèstic no sol ser programador.


Podeu comprovar les equivalències en algun dels següents llocs i de segur que hi localitzareu més d'un programa al vostre gust:


  • La Tabla de equivalencias (en castellà, actualitzada el 7-7-07; la versió original és en rus). Organitzada per categories i amb enllaços a les webs dels programes que descriu. La major part de taules similars que trobareu per la xarxa es basen en aquesta.
  • Introducción a Linux/Equivalencias Windows en Linux. Article a Wikimedia basat en l'anterior (m'ha semblat que hi ha alguna petita variació).
  • Alternativas libres. Aquesta taula és independent de les dues anteriors i, per tant, ens ofereix una organització diferent de les categories dels programes. En molts casos, a més de l'enllaç al lloc web del programa, en dóna un breu descripció i una captura de pantalla que podem ampliar. Ara bé, aquest lloc no ofereix només programes per a Linux, sinó programes lliures de qualsevol plataforma.
  • Aplicaciones en Linux para las tareas más comunes. Es tracta d'una llista molt més reduïda i, a més, una mica antiga (2005), però hi ha un petit comentari a cada programa.

Si en aquestes taules no trobeu els programes que necessiteu, podeu exposar els vostres dubtes en algun fòrum de Linux.


Un comentari més. Molts d'aquests programes tenen, també, versions per a Windows: podeu, doncs, provar-les abans de fer el salt.




Powered by ScribeFire.

11 de novembre, 2007

La dificultat de triar un Ubuntu (I)


L'amic Dospoals, que ja fa temps que mostra interès per passar-se a GNU/Linux (bé, en realitat, ell diu Linux,
que és una altra cosa; per abreujar, usarem la nomenclatura popular; si
algú no sap encara de què estem parlant, o si no en sap els avantatges,
ací en pot trobar una bona introducció), comenta que li interessa Ubuntu, però que se sent confós davant de tanta varietat: Ubuntu, Kubuntu, Xubuntu. I encara es deixa alguns "sabors" més d'aquesta distribució.


Ubuntu

Ubuntu, el sabor original amb Gnome


No
és la primera vegada que observe aquesta sensació entre els qui
s'apropen per primera vegada al sistema operatiu del pingüí; jo mateix
la vaig patir quan, farà cosa de poc més dos anys, vaig plantejar-me
seriosament abandonar Windows.
I és ben natural, perquè, quan usava aquest darrer, no tenia més opció
que la d'adquirir-ne la versió que el venedor m'instal·lava en
l'ordinador, en el moment de comprar-lo; o, a tot estirar, quan
apareixia la versió següent, em podia plantejar mantenir la que tenia o
canviar-me a la nova; i res més. En canvi, Linux és un món ple,
pleníssim, d'opcions on triar; tantes, que mareja. Com que la processó
és llarga i el ciri, curt, començarem pel final i donarem una resposta
ràpida: els detalls vindran després.


Resposta ràpida a "I jo, quina distribució m'instal·le?"


Si
teniu d'un Pentium III cap a amunt, amb 512 MB de RAM o més (o, millor
encara, un ordinador nou de trinca), podeu instal·lar-vos-hi Ubuntu o Kubuntu
sense cap problema. Es diferencien només en el gestors d'escriptori
(Gnome en la primera, KDE en la segona; explicarem què és això de
"gestor d'escriptori" en un altre post); a més, podeu instal·lar-vos
tants gestors d'escriptori com vulgueu i, en el moment de l'arrancada,
triar el que us abelleix fer servir. Per tant, tampoc és tant important
triar Ubuntu o Kubuntu (en aquest punt, els usuaris avançats estaran
acusant-me d'heretge i d'algunes coses més: si us plau, no m'espanteu
el personal!). Tant l'un com l'altre satisfaran les vostres
expectatives.


Kubuntu

Kubuntu, si us preocupa una mica més l'estètica


Si teniu un Pentium II o si la vostra RAM oscil·la entre 128 i 256 MB, Xubuntu
serà una molt bona opció (ara mateix, estic treballant amb un Xubuntu
sobre un Pentium III amb només 256 MB, i va com la seda); segons les
indicacions de la Canonical
(l'empresa que produeix i distribueix Ubuntu), fins i tot funcionarà
amb només 64 MB de RAM, però em tem que serà molt lenta i potser us hi
aniria millor una Fluxbuntu o una Elbuntu
(la primera és una distribució no oficial, ço és, no la realitza la
Canonical, sinó una comunitat d'usuaris que prefereixen o necessiten
distribucions més "lleugeres"; la segona, pel que sembla, arribarà
algun dia a convertir-se en un "sabor" oficial més).


Xubuntu

Xubuntu, si el vostre ordinador va curt de recursos


Si
encara conserveu alguna cafetera de l'estil del meu Pentium S (ni I, ni
III, ni II: de la primera fornada dels Pentium) amb només 32 MB de RAM,
on fins i tot Fluxbuntu i Elbuntu fan curt de recursos, no cal que la
llenceu a les escombraries: hi ha altres distribucions, com ara la Damn Small Linux
(no, aquesta no té res a veure amb Ubuntu), que us permetran traure
profit d'aquestes peces de museu mentre la placa base aguante
(asseguren que funciona sobre un 80486, la generació anterior!).
Aquesta és, per a mi, una de les grandeses de Linux: com que permet
prolongar la vida de les màquines, redueix la quantitat de deixalles
informàtiques i col·labora en la protecció del medi ambient; de pas,
posa la informàtica a l'abast de qui no es pot permetre pagar 1.200 o
2.000 euros per una màquina supermegaguai.


Damn Small Linux

Damn Small Linux, si el vostre ordinador va MOOOOOLT curt de recursos


I, on les podeu aconseguir? Bé, doncs en els servidors que hi ha a continuació, hi trobareu les iso catalanitzades
d'Ubuntu i de Kubuntu. Vol dir que hi trobareu l'instal·lador en català
i que, en acabar el procés, el vostres sistema està en català.[1]



NOTA BENE:
En aquests servidors, només s'hi troba la versió Kubuntu de la Gutsy
Gibon, la darrera edició; estic tractant de localitzar una imatge de la
iso de la Ubuntu catalanitzada.


Damn Small Linux

Els CD catalanitzats es veuen així de macos


A més, podeu obtenir informació sobre Ubuntu en català als següents llocs:



  • El wiki del Catalan Team d'Ubuntu,
    o Grup Oficial d'Ubuntaires en Català, on hi participem molts dels
    usuaris d'aquesta distribució en llengua catalana, sense restriccions
    geogràfiques. És un bon lloc per si voleu estar informats de les
    nostres activitats (xarrades, conferències, demostracions, install
    party...).

  • Fòrums d'Ubuntu en català.
    Com en qualsevol fòrum, és un bon lloc per demanar ajuda i realitzar
    consultes (sobretot, de tipus tècnic). Els membres més sabuts del LoCo
    (Local Comunity) Catalan Team us respondran de manera altruista.

  • La llista de correu de la Comunitat d'Ubuntaires en Català.
    Hi ha qui prefereix les llistes de correu als fòrums; en realitat, són
    dos eines diferents amb una mateixa finalitat: realitzar consultes a
    una comunitat d'usuaris i, quan podem, ajudar els que realitzen les
    consultes. Cal registrar-s'hi prèviament (cal saber a quin email enviar
    les respostes!), però el procés és automàtic. Hi ha molts més llocs: la
    xarxa està plena de blocs d'usaris de Linux que publiquen diàriament
    milers d'articles: trobar-hi la solució al vostre problema particular
    no és gaire difícil gràcies a sant Google.


Continuarà




Powered by ScribeFire.

07 de novembre, 2007

Neo Tux

Les sorpreses agradables vénen de tres en tres. El cap de setmana passat vaig tenir la sort de poder reunir-me amb la Nimue i el Rafa, als que sempre fa massa temps que no veig; vam sopar uns rissotti apoteòsics i vam xarrar i arreglar el món (em sembla, però, que s'ha tornat a espatllar). Al regal de la seva companyia es va unir el d'aquest simpatiquíssim pingüí que, no podia ser d'altra manera, va quedar immediatament batejat com a Tux! Dos anys i mig que porto utilitzant el sistema operatiu dels pingüins, i encara no n'havia aconseguit cap... Em va fer molta il·lusió!



Neo Tux


La tercera sorpresa m'ha arribat avui mateix: un parell de CD amb l'Ubuntu 7.10 que acabe de rebre per correu (als peus d'en Tux, el disc vermell sobre la caràtula vermella i blanca), amb unes boniques enganxines que no trigaran gaire a acabar sobre la tapa del portàtil. Si els demaneu a la Canonical, us els enviarà gratuïtament. Si us he de ser sincer, són bonics; però m'agrada més el disseny que, per a les versions catalanitzades, van fer els companys del LoCo Catalan Team (entre en Tux i el ratolí, sota el salvapantalles de Matrix).



De vegades, la vida es posa simpàtica.


Blogged with Flock

28 d’octubre, 2007

Gresca Gutsy

La setmana passada vaig tenir la sort de poder assistir a la Gresca Gutsy, la festa que, a Olot, celebràvem els ubuntaires per festejar l'aparició de la versió 7.10 d'Ubuntu, la nostra distribució GNU/Linux. Era la primera vegada que assistia a un esdeveniment d'aquestes característiques i estava molt il·lusionat amb la possibilitat de conèixer altres linuxers: en certa manera, era com sortir de l'armari.
Perquè usar GNU/Linux, en un món dominat pel monopoli de Microsoft, és quelcom més que una simple raresa estadística: a més de ser pocs, hom suposa que som estranys, introvertits, insociables i excèntrics. Se'ns atribueix, això sí, tota mena de coneixements esotèrics al voltant dels budells electrònics d'aquestes màquines indispensables i exigents; però sospite que, aquests coneixements, són valorats en termes d'amenaça per part de molta gent.
Afortunadament, les persones que vaig conèixer a Olot només tenien una, d'entre totes aquestes característiques: coneixen molt bé el sistema dels pingüins. Però són, en realitat, una colla simpàtica, alegre i oberta, que sap equilibrar la passió per la informàtica, d'una banda, amb moltes ganes de gresca, per l'altra.


La Gresca Gutsy, a Olot: festa bitaire

Si em pregunteu què és el millor que he trobat amb GNU/Linux, no dubtaré en respondre-us: les persones.




Powered by ScribeFire.

14 d’octubre, 2007

Debian Etch: efectes col·laterals

El problema dels ponts i de les vacances és que a u li queda molt de temps de lliure, i, és clar, com que l'Ubuntu ja va "massa" suau, es busca entreteniments de més complexitat; com ara instal·lar la Debian Etch en una de les particions disponibles.
No havia instal·lat mai una Debian (ni crec que cap altra distribució) a partir d'un CD NetInst i descarregant de la xarxa la major part dels paquets. El NetInst només m'havia d'instal·lar un sistema base, però necessitava un guió per saber quins altres paquets em caldrien fins a construir un sistema més o manco complet, amb el KDE, el Xfce i el Fluxbox (el Gnome ja el tinc en la Feisty, i es tracta d'anar investigant nous camins). El guió el vaig trobar aquí, i em va resultar molt pràctic. Algunes coses les vaig ometre (no tenint cap escànner, no em feia paper el xsane, per exemple).
En acabar el procés (que em va semblar força lent, potser perquè estic acostumat a les instal·lacions fàcils i completes d'Ubuntu, potser perquè vaig definir uns repositoris una mica lents), vaig poder comprovar amb goig que la Debian funcionava a les mil meravelles, cosa que no m'esperava aconseguir tan fàcilment, perquè li havia aplicat un parell de detalls que, fins ara, no havia provat:
  1. Instal·lar el grub de la Debian en la seua partició /, de manera que, en el menú.lst de la Feisty, només havia d'afegir un petit paràgraf apuntant a aquesta partició.
  2. Fer que la Debian compartís la partició /home de la Feisty.
Aquests eren dos detalls que, uns dies abans, s'havien explicat en la llista Ubuntucat-info, i m'havien resultat molt interessants. El cas és que, gràcies a les explicacions dels companys de la llista, la Debian ha funcionat correctament des del primer moment.
La llàstima és que la Feisty ha deixat de carregar-se correctament.

Els efectes col·laterals

Per a sorpresa meua, quan he intentat tornar a engegar la Feisty, m'he trobat que, després de seleccionar-la des del primer menú del grub (ço és, des del seu, perquè és el grub de la Feisty el que continua instal·lat a l'MBR), i quan semblava que estava carregant-se correctament, s'ha aturat i a ha passat a una consola plena de missatges d'error (en anglès, per a més terror) i demanant-me que arreglara no-sé-què i que premés Ctrl-D per a continuar amb la càrrega.
Passat el primer moment de pànic, he començat a seguir pistes i més pistes, i he observat que no havia muntat ni la partició del /boot ni la del /home (quan vaig instal·lar la Feisty ho faig amb una partició per al /boot, una per a / i una per a /home, a més de la swap: ganes de fer experiments). Després de muntar el /boot i de fer Ctrl-D, la càrrega continuava i la Feisty acabava per funcionar correctament. Es tractava, per tant, d'algun problema que li impedia de carregar la /boot.
Com és natural, i sense coneixements detallats sobre el procés d'inici de GNU/Linux, he preguntat una vegada més a la llista i, com de costum, hi havia algú més experimentat que jo per a ajudar-me (gràcies, Cubells!).
El cas és que, després d'observar les UUID de les meues particions amb
$ ls -l /dev/disk/by-uuid/
i de comparar-les amb un dels missatges d'error ("la unitat amb UUID="de5d8688-no-sé-quantos" ha desaparegut del mapa") i amb el contingut del /etc/fstab, ha quedat clar que, en aquest arxiu, la línia que havia descrivia la partició /dev/hda5 apuntava a una UUID incorrecta. Només m'ha calgut corregir-la:
# /dev/hda5
# UUID=de5d8688-7615-419e-a99b-5670e0b0213c /media/hda5 ext3
defaults 0 2
UUID=e751008b-890f-4721-8bcc-5eeaad3e0c05 /media/hda5 ext3
defaults 0 2
i la Feisty ha tornat a arrancar sense problemes. I ara puc treballar amb els mateixos usuaris siga en la Debian, siga en la Feisty, i em mantenen les configuracions en totes dues. De moment.


Powered by ScribeFire.

09 d’octubre, 2007

Crueltats i vergonyes

Crueltats

Aquest migdia, mentre tornava cap a casa, anava escoltant la ràdio. Ja feia temps que no escoltava la COPE, però tenia curiositat per saber què deien sobre la Fira del Llibre de Frankfurt i sobre la presència de la literatura catalana en aquest event. Els comentaris han estat els previsibles: que si quina mala fe, no deixar anar-hi als escriptors catalans en espanyol; que si quina mala fe, invitar-los a anar-hi en l'últim moment i de qualsevol manera perquè no hi poguessen acceptar; que si quina mala fe, voler mostrar al món una literatura catalana en català, com si no hi hagués literatura catalana en espanyol...
Poc abans de les dues del migdia, han interromput l'anàlisi (o la crítica) sobre la Fira del Llibre per introduir una notícia sobre un atemptat al País Basc. El meu instint d'analitzador de textos s'ha disparat i, per un moment, he pensat que es tractava de la repetida estratègia de enllaçar qualsevol notícia política catalana amb algun apunt de violència al País Basc, una estratègia que tracta de dur a l'inconscient de l'oient (o a l'oient inconscient) una hipotètica relació entre nacionalisme català i violència etarra. Aquesta volta, però, es tractava d'una notícia real, tristament real, d'una nova acció terrorista amb el resultat d'un ferit.
Ferit? Als pocs minuts (abans de les dues), els reporters de la COPE confirmaven la mort de l'escorta, sorprès per una bomba lapa, i en donaven nom i cognoms.
De sobte, el meu instint d'analitzador s'ha tornat a disparar i he canviat d'emissora: per a sorpresa meua, l'escorta, en la RNE 1, encara estava ferit, de consideració, però viu; també era viu a la SER. Sense saber què pensar-hi, m'he guardat el judici per als noticiers de la nit, i ara ja tinc clar que, a llarg del matí, he presenciat diversos actes de crueltats:
  1. He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que s'ompli la boca acusant la societat catalana d'agressió a la llengua castellana, quan no fa més que intentar sobreviure i recuperar el lloc que li pertoca, lloc que li ha estat arrabassat després de tres-cents anys de prohibicions, condemnes, xantatges, persecucions i ultratges.
  2. He contemplat la crueltat d'una banda d'assassins que pretenen justificar la barbàrie en una societat que, millor o pitjor, és una societat democràtica, i on qualsevol idea es pot defensar democràticament (encara que alguns no ho vulguen acceptar).
  3. He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que no ha dubtat en intoxicar l'opinió pública donant per confirmada una notícia que cap altre mitjà s'ha arriscat a confirmar abans d'hora, i portant la inquietud i el dolor a la família i als amics de la víctima que, en aquest moment, encara es troba hospitalitzada i a qui li desitgem la millor de les recuperacions.

Vergonyes

Aquesta tarda he escoltat part del discurs del president Montilla a la Fira de Frankfurt. Quan ha saludat la presència dels representats dels governs català, andorrà i balear, m'he sentit molt avergonyit: ja em temia que el senyor Francisco Camps hauria vetat qualsevol participació valenciana en aquesta celebració. Una vegada més, el PP valencià ens ha deixat sense representació en un esdeveniment internacional, i ha recolzat les tesis del secessionisme lingüístic que tan bons resultats electorals li produeixen: els polítics són els humans més proclius a justificar qualsevol classe de mentida.
Més endavant, Montilla, en el seu discurs, ha reconegut l'aportació dels autors valencians al Segle d'Or (hi ha citat expressament Ausiàs March, Roís de Corella, Joanot Martorell), i ha destacat la capitalitat cultural de la Corona d'Aragó que va assumir la ciutat de València al llarg d'aquell segle XV.
Bona l'ha feta, senyor President! Un Nou d'Octubre, diada nacional (o regional) dels valencians, se li ha acudit parlar de nosaltres ni més ni manco que a la Fira de Frankfurt, i com a part integrant de la literatura i de la llengua catalanes! Senyor Montilla, demà se'n faran ressò tots els periòdics valencians, i no pense vosté que serà per agrair-li que haja assumit la representació que el senyor Francisco Camps ha defugit, ni per agrair-li que haja reconegut públicament i davant de tot el món cultural el valor de les aportacions valencianes a la literatura: serà, en la major part dels casos, per a cridar-li lladre catalanista que vol furtar als valencians les nostres glòries nacionals... les mateixes glòries que, en escoles i instituts, els xiquets (amb el vist-i-plau dels pares) es neguen a llegir al·legant que "eso está en catalán y yo no leo catalán."
I demà tornaré a sentir vergonya.



Powered by ScribeFire.

05 d’octubre, 2007

Pingüins al New York Times

Gràcies a CeeC, d'Entre tuxes y pepinos, m'assabente de la publicació d'un article sobre GNU/Linux en el New York Times. CeeC en fa una ressenya bastant detallada (en castellà) en aquest post.

És agradable saber que el pla d'en Tux per a dominar el món va avançant inexorablement.


Powered by ScribeFire.

03 d’octubre, 2007

Diccionaris i navegadors

Una de les eines que més valore de la xarxa són els diccionaris; pel meu treball i pels meus estudis, sovint els he de consultar, i el fet de no haver de recórrer al suport CD, com fa uns anys, em facilita la feina.
Especialment, trobe molt útils aquells que, mitjançant JavaScript o similar, em permeten accedir a un menú de consulta sense haver d'entrar prèviament en llurs webs (facilitat que estalvia temps). En aquest aspecte, el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española és bastant ben organitzat, i en aquesta pàgina proporciona un sistema còmode (arrossegar i enganxar) per instal·lar el gadget que ens en permetrà la consulta: cliqueu sobre "Añada el diccionario a su navegador" i anireu a parar a una pàgina on apareixen llistats els navegadors més comuns de diversos sistemes operatius. Si voleu instal·lar-lo sobre Firefox, seguiu les instruccions de l'apartat Mozilla: funciona bé.
Observareu que sembla indicar que la opció per a Opera només funciona sobre Windows: res d'això, és igual d'efectiu sobre GNU/Linux :-) .

Llàstima que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no ens oferisca un via tan directa per realitzar-hi consultes.

Rectificació (3-10-07)

Gràcies al comentari d'en Rafael m'assabente que no només hi ha un sistema equivalent per a cercar paraules en el diccionari de l'IEC, sinó també en d'altres diccionaris catalans. Si mireu a aquesta pàgina de Softcatalà (que, per cert, acaben de complir nou anys), hi trobareu una sèrie de motors de recerca (DIEC, Diccionari de l'Enciclopèdia, Diccionari Multilingüe, Viquipèdia...) que podeu afegir al Firefox sense més que fer clic sobre aquells que us interessen.
A més, en Josep em fa conèixer aquesta extensió del Firefox que, una volta instal·lada, us permetrà, amb un parell de clics, buscar qualsevol mot que escriviu sobre un quadre (com quan deixeu un comentari a un post, per exemple) dins de qualsevol dels motors de recerca que teniu instal·lats.

(Que fàcil és quedar-se desfasat!)


Segona rectificació (3-10-07, una mica més tard)


No hi dos sense tres. En Lluís em passa l'adreça d'una pàgina
que recull un llistat molt més ample d'aquests motors de recerca, on
podem trobar motors per a multitud de diccionaris de diverses llengües.



Powered by ScribeFire.

02 d’octubre, 2007

Diccionaris i navegadors

Una de les eines que més valore de la xarxa són els diccionaris; pel meu treball i pels meus estudis, sovint els he de consultar, i el fet de no haver de recórrer al suport CD, com fa uns anys, em facilita la feina.
Especialment, trobe molt útils aquells que, mitjançant JavaScript o similar, em permeten accedir a un menú de consulta sense haver d'entrar prèviament en llurs webs (facilitat que estalvia temps). En aquest aspecte, el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española és bastant ben organitzat, i en aquesta pàgina proporciona un sistema còmode (arrossegar i enganxar) per instal·lar el gadget que ens en permetrà la consulta: cliqueu sobre "Añada el diccionario a su navegador" i anireu a parar a una pàgina on apareixen llistats els navegadors més comuns de diversos sistemes operatius. Si voleu instal·lar-lo sobre Firefox, seguiu les instruccions de l'apartat Mozilla: funciona bé.
Observareu que sembla indicar que la opció per a Opera només funciona sobre Windows: res d'això, és igual d'efectiu sobre GNU/Linux :-) .

Llàstima que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans no ens oferisca un via tan directa per realitzar-hi consultes.



Powered by ScribeFire.

22 de setembre, 2007

ADSL i SAI

Dijous al matí, la connexió em va desaparèixer. En encendre la màquina per mirar el correu, vaig comprovar, terroritzat, que el led d'ADSL del router no donava ni senyal. I, efectivament, no tenia connexió.
Després d'una sèrie de trucades al servei tècnic de Telefònica (i de fer i desfer el que ells em manaven, i de deixar que ells feren i desferen al seu gust a través de la xarxa), i quan ja gairebé m'enviaven un tècnic a casa, he reiniciat l'ordinador i he vist, amb gran sorpresa i plaer, que tornava a encendre's el led en qüestió i que tornava a tenir connexió.

Una última conversa amb el tècnic. Jo havia instal·lat, feia setmanes, un SAI (Sistema d'Alimentació Ininterrompuda) i havia connectat el cable de la roseta del telèfon al SAI, i del SAI al router. Segons el tècnic, açò només és recomanable amb les connexions per RTB; en canvi, per no sé quines coses que ha tractat d'explicar-me, NO S'HA DE FER amb l'ADSL, perquè s'espatlla.

No sé si és així, però això és el que m'ha explicat. I ara, per fortuna, torne a tindre connexió.


Powered by ScribeFire.

31 d’agost, 2007

Any nou, vida nova

Sí, sembla que aquesta vegada és la bona. A diferència d'altres voltes, ara no només canvie d'institut, sinó de casa i de comunitat autònoma; espere que aquest darrer detall també signifique canviar de condicions de treball, perquè, la veritat, ja estava més que fart de la manera de funcionar al País Valencià.
Com cada any per aquestes dates, em dispose a fer "propòsit d'esmena" i a enunciar els meus objectius personals per a l'any que comença demà mateix. Aquesta vegada tractaré de reduir-los al mínim i de ser una mica més realista que en altres ocasions. Anem allà:
  1. Posar-me en forma. No dic tornar a preparar maratons, sinó simplement posar-me en forma, perdre alguns quilos i, sobretot, recuperar l'autodisciplina mental que va aparellada a les rutines d'entrenament.
  2. Estudiar francès. No sé si aconseguiré plaça a l'EOI, però ho intentaré.
  3. Aprendre anglès. Objectiu prioritari; altres projectes, més a llarg termini, en depenen.
  4. Continuar aprenent GNU/Linux. Aquest es pot dir que està assegurat: és la meua eina diària.
  5. Aquest... no l'enunciaré ací: me'l reserve.
En realitat, no es tracta de canviar res, sinó de recuperar allò que era fa uns anys, i que representa la meua essència. Espere que no serà tan difícil, ara que, sembla, alguns impediments han desaparegut.

Que tingueu un bon any!


Powered by ScribeFire.

31 de juliol, 2007

Aturar un programa rebel

És una ximpleria, ja ho sé, però si no ho apunte ací, després em toca tornar-ho a buscar.


Quan un programa es queda penjat (sí, això també passa a GNU/Linux) i no hi ha manera d'aturar-lo, cal esbrinar el seu PID i aturar-lo per la força. El primer que farem serà obrir una finestra de terminal (si no podem, per exemple, perquè el programa penjat ocupa tota la finestra i no té la cortesia de llevar-se del mig, accedirem a un terminal de debò amb Ctrl-Alt-F1, i, si cal, farem login amb el nostre usuari normal) i escriurem:


ps -e | grep nomdelprograma [1]
cosa que ens permetrà obtenir un resultat com el següent:
jordi@jordux:~$ ps -e | grep player
6976 ? 00:00:10 gmplayer
6978 ? 00:00:00 gmplayer

La primera columna ens dóna el PID que buscàvem. Ara ja podem aturar-lo passant-li el PID (en aquest cas, els PID) al "Terminator" de GNU/Linux:


kill 6976 6978

i els nostres problemes hauran acabat; si no han acabat, podem usar una opció més "forta" per al kill:


kill -9 6976 6978

i sembla que no hi ha cap programa que puga sobreviure a aquesta ordre.
Si hem entrat en una consola de debò, en sortirem amb l'ordre exit; tornarem a l'entornt gràfic amb Ctrl-Alt-F7.




-----------------------------------------------------



[1] ps -e genera la llista completa dels programes en execució; amb grep, filtrem la sortida de ps i veiem només allò que ens interessa.



Powered by ScribeFire.

30 de juliol, 2007

Amagar arxius comprimits dins d'una imatge


El problema


Fa un parell de dies, vaig trobar un bloc on s'explicava com amagar arxius comprimits dins de fitxers d'imatge; hi havia una explicació per a GNU/Linux i una altra per a Windows. Ahir vaig voler provar-ho, però ja no vaig ser capaç de localitzar el bloc en qüestió. En vaig trobar un altre que ho explicava, però només per a Windows; a partir d'ací, i recordant que, en GNU/Linux, es feia servir l'ordre cat, vaig poder reconstruir el procés.


La idea és senzilla: partim d'una imatge (tux.png) i d'una sèrie de fitxers (en aquest exemple, només un: missatgesecret.txt) que volem "camuflar" dins d'aquella imatge. Com a pas previ, comprimirem tots els fitxers que volem camuflar a l'arxiu comprimit.zip. Després, crearem un fitxer que aparentment serà d'imatge, però que contindrà, també, l'arxiu comprimit.



Un pingüinet innocent

Un pingüinet innocent



Crear el fitxer camuflat


En primer lloc, crearem l'arxiu comprimit amb els fitxers a camuflar:


zip comprimit.zip missatgesecret.txt [altres_fitxers_a_comprimir]


Després, unirem l'arxiu d'imatge amb l'arxiu comprimit, creant l'arxiu camuflat:


cat tux.png comprimit.zip > tux007.png


En l'ordre anterior, és imprescindible que el nom de l'arxiu d'imatge siga el primer argument. L'arxiu resultant, tux007.png, es comportarà a tots els efectes com un "autèntic" fitxer d'imatge: si l'obrim des del navegador d'arxius, s'obrirà amb el visualitzador per omissió; el podrem obrir normalment amb qualsevol programa de tractament d'imatges i, fins i tot, el podrem penjar al web i fer-lo aparèixer a la nostra pàgina on es visualtzarà amb tota normalitat.



Un pingüinet no tan innocent

Un pingüinet no tan innocent



Recuperar els fitxers amagats


Curiosament, l'arxiu tux007.png serà interpretat per la utilitat unzip com si fos un arxiu comprimit normal i corrent, ignarant la presència de la imatge "despistadora". Així, per obtenir un llistat del seu contingut, només ens caldrà fer:


unzip -v tux007.png


I si volem recuperar els arxius amagats:


unzip tux007.png


Recuperar la imatge original


L'ordre cat que ha produït l'arxiu "de camuflatge" no ha fet sinó concatenar, bit a bit, una imatge i un arxiu comprimit. Si volem recuperar el fitxer imatge original, caldrà esbrinar quants bytes ocupa exactament i, després, amb l'ordre dd, el podrem extraure de la part inicial de l'arxiu camuflat. Podem esbrinar aquesta mida amb:


unzip -v tux007.png


Observarem que hi ha una línia que comença amb la paraula "warning"; en el nostre cas, la segona línia:



Archive: tux007.png
warning [tux007.png]: 47599 extra bytes at beginning or within zipfile
(attempting to process anyway)
Length Method Size Ratio Date Time CRC-32 Name
-------- ------ ------- ----- ---- ---- ------ ----
893 Defl:N 442 51% 07-30-07 13:24 6970d7a0 missatgesecret.txt
-------- ------- --- -------
893 442 51% 1 file


(També ho podem esbrinar canviant "-v" per "-t", i ens estalviem la taula amb els continguts de l'arxiu comprimit.)


En el nostre exemple, la mida és de 47.599 bytes. Es tracta, com hom pot endevinar, de la mida exacta de la imatge que vam utilitzar per camuflar els nostres arxius. Ara la podem recuparar amb una ordre dd que llegeisca, de l'arxiu camuflat, eixa quantitat exacta de bytes:


dd if=tux007.png of=imatgerecuperada.png bs=47599 count=1


I només ens falta obrir imatgerecuperada.png amb el nostre visor d'imatges preferit per contemplar una reproducció exacta de la imatge original (que, en aquest cas, ja no amaga res).


Consideracions


No crec que aquest sistema d'ocultació siga gaire segur, jo no hi confiaria "secrets d'estat"; tanmateix, la segurat es pot augmentat fent servir el xifrat en el moment de la compresió. Mès bé, trobe que aquest procediment és una curiositat que ens permet "jugar a espies" amb els amics i que, a més, és molt didàctica pel que fa al funcionament de cat i de dd. Continue sense tindre clar per què l'arxiu camuflat és interpretat amb encert (no m'atrevisc a dir "correctament", ja que actuen com si foren arxius normals, i no ho són) tant pels programes gràfics com pels descomprimidors.


Crec que hi ha programes que permeten obtindre resultats més segurs a l'hora d'amagar informació, com ara steghide (no l'he provat); però no tenen la gràcia de fer-ho tot u mateix, pas a pas.


També funciona amb arxius jpg; de fet, sospite que funcionarà amb moltes combinacions de fitxers d'imatge amb arxius comprimits.



e-bibliografia



Una descripció del procés per a Windows:

Como esconder archivos rar en imágenes jpeg/jpg


M'hauria agradat posar l'enllaç al primer post que vaig llegir, el que explicava el procés tant per a Windows com per a GNU/Linux, però no l'he tornat a trobar (de fet, per això he fet aquest post). Si el localitze, afegiré l'enllaç.




Powered by ScribeFire.

21 de juliol, 2007

The last Harry Potter is here!!!!



El principi del final

Tot a punt per començar



Mai no havia esperat tant un llibre.


Mai no havia desitjat tant llegir un llibre.


Mai no havia temut tant llegir un llibre.




I mai no m'havia donat tanta ràbia el meu pèssim anglès!




Powered by ScribeFire.

14 de juliol, 2007

Experiments amb SLAX sobre memòria USB


Els mesos que he passat sense Internet m'he vist privat, entre moltes altres coses, d'una de les meues activitats favorites com a aprenent de pingüí: experimentar noves aplicacions (noves per a mi) del sempre sorprenent GNU/Linux. I és que, sense Internet, la informació és un bé escàs, i, sense informació, els experiments són molt més complicats de dur a la pràctica. En aquesta ocasió, em feia goig instal·lar una distribució Linux al meu llapis de memòria, cosa que sempre m'ha semblat una opció molt més interessant que els LiveCD.



Llapis de memòria Memorex TravelDrive de 4GB

Llapis de memòria Memorex TravelDrive de 4GB



Investigació: "La veritat està aquí fora"


Havia descobert que hi ha, de fa temps, una certa varietat de distribucions que admeten aquesta possibilitat, com ara Puppy Linux, SLAX i, finalment, la meua estimada Ubuntu. La qüestió era trobar la que més s'adeqüés a les meues necessitats. Havia d'estar ben documentada, tindre un procés senzill d'instal·lació, ser molt personalitzable i ocupar poc espai (el llapis de memòria que ocuparia tindria, també, altres funcions, com la típica d'emmagatzemar documents "volanders" i servir de receptacle per a les conegudes i pràctiques PortableApps). Ah!, i també seria un mèrit si la pogués instal·lar en català[1].


Al final, em vaig decidir per la SLAX, que, a més de complir amb tots els requisits que m'havia plantejat, m'hauria de permetre començar a conéixer les característiques d'una distribució de la família Slackware (ben diferent de l'Ubuntu, família Debian); a més, fa servir KDE, i alçar la vista del Gnome també és presentava interessant.


El procés (kafkià? en absolut!)


M'havia sorprés molt agradablement trobar una descripció sobre com instal·lar SLAX en un llapis de memòria des de Windows; crec que és una subtil, simpàtica i amable manera de donar a conéixer el món GNU/Linux a la immensa majoria de windowsers, només una mica més complicada que els LiveCD (que poden, però, donar una falsa idea de lentitud), però que, al mateix temps, mostra com pot arribar a ser de senzill instal·lar una distribució i aconseguir que funcione a la primera. Però aquest no era el meu camí: jo volia instal·lar-la des de Linux, i aprofitar aquesta experiència com un aprenentatge més; i vaig descobrir, signades per un tal Artux, aquestes altres instruccions: no em podia creure que fos tan senzill! Com ho seria, en la realitat?


Bé, doncs la realitat va ser encara més simple. La descripció d'Artux es referia a la versió slax-6.0.0rc2 - stable release, i, en visitar la pàgina FTP de la SLAX, vaig descobrir que ja anaven per la rc4. I, dins d'aquesta, l'arxiu README m'ho pintava tot més fàcil: només caldria extraure'n el contingut directament sobre el llapis de memòria, i fora d'estar destralejant amb directoris i carpetes. En resum, el procés complet va quedar així:



  1. Descarregar slax6rc4.tar des de la pàgina FTP de SLAX.

  2. Formatar el llapis de memòria com a FAT32 (si no ho fem, no funcionarà: el meu llapis[2] venia de fàbrica amb aquest format, però em vaig voler estalviar aquest pas i no va funcionar). Suposant que, en connectar-lo, s'ens haja muntat el dispositiu /dev/sda1 en /media/usbdisk, procedirem a desmuntar-lo, formatar-lo i tornar-lo a muntar amb les següents ordres en la consola:

    $ sudo umount /media/usbdisk

    $ sudo mkfs.vfat -F 32 /dev/sda1

    $ sudo mount /dev/sda1 /media/usbdisk

    Lògicament, els noms usbdisk i sda1 poden ser diferents en el vostre sistema. A més, la segona ordre (la que formata el llapis), no funcionarà si el llapis no està buit; teniu dues opcions: esborrar-ho tot o afegir el modificador -I a l'ordre.

  3. En aquest punt, i seguint les indicacions de l'esmentat arxiu README, modifiquem el procés respecte a la descripció d'Artux: només ens cal extraure el contingut de slax6rc4.tar directament sobre el llapis de memòria. Jo, ho confesse, ho vaig fer amb un parell de clics sobre el Nautilus, però crec que l'ordre de consola quedaria com:

    $ tar -x slax6rc4.tar /media/usbdisk

  4. $ cd /media/usbdisk

    $ tar -xf /via_d_acces/slax-6.0.7.tar


  5. Ara cal convertir el llapis en dispositiu arrancable. Reconec que no tinc ni la més remota idea de com es fa; per sort, el pas anterior haurà copiat al subdirectori /boot del llapis un script que s'encarregarà d'aquesta dura (supose) feina; només haureu d'executar la següent ordre:

    $ /media/usbdisk/boot/bootinst.sh

    $ sudo /media/usbdisk/boot/bootinst.sh

  6. Les instruccions d'Artux acaben en el pas anterior. A mi, em va donar un missatge indicant que l'script syslinux exigia nivell de root per a ser executat. Vaig comprovar que era cridat per l'script bootinst.sh, i com que l'havia executat sense sudo, ara me l'exigia. Així, doncs, el vaig executar amb:

    $ sudo /media/usbdisk/boot/syslinux/suslinux /dev/sda

    i el meu procés va acabar ací. Si executeu amb sudo l'ordre de l'ítem anterior (és a dir, tal i com apareix corregida), crec que us estalviareu aquest darrer pas.


I ja tenim la SLAX completament instal·lada en el llapis de memòria. Ara venia la segona part: explicar-li a la BIOS que, en arrancar, ho fes en primera instància des del llapis de memòria[3]. Si ho feu correctament, en reiniciar l'ordinador amb el llapis connectat, us apareixerà el LILO, que us permetrà de triar diverses opcions d'iniciar SLAX. Triant la primera, no tardareu en arribar a (xan ta ta xan!) SLAX!





SLAX des del llapis de memòria

SLAX des del llapis de memòria






I s'obri davant nostre un nou món de sensacions per experimentar.










-----------------------------------------------------



[1]

També han hagut iniciatives ben interessants i primerenques cent per cent catalanes, com la Catux-USB; dissortadament, sembla que està discontinuada. Esperem que algú s'anime a reprendre el projecte.

[2]

Memorex TravelDrive de 4 GB. Carrefour, 29'90 €. Venia etiquetat com a compatible amb Linux 2.4.x, detall que m'ha fet decidir-me per aquest model.

[3]

Com que cada BIOS és un món, i a mi em ve justet per conéixer els punts bàsics de la meua, us recomane que us informeu bé abans de donar aquest pas; diré, només, que la BIOS és memòria interna no volàtil de l'ordinador i que és llegida en el moment d'arrancar, i que, entre altres coses, li diu a l'ordinador en quin ordre ha de buscar el sistema operatiu (en el nostres cas, interessa establir 1r llapis USB, 2n CD, 3r floppy, 4t disc dur, per exemple). Per accedir a la BIOS, cal, en el moment d'iniciar l'ordinador, prémer un botó que sol ser Supr, o Alt-Supr, o F10 (apareix indicat en pantalla durant l'inici; també ho podeu trobar en el llibret amb les especificacions tècniques del vostre ordinador... si encara el conserveu!).


27 de juny, 2007

Perdó, perdó, perdó!

Ostres, perdoneu! Per error, el post anterior (Coses del destí) ha aparegut al planet d'Ubuntu. Sembla que tinc mal configurat el ScribeFire (un afegitó del Firefox que feia molt de temps que no utilitzava per publicar res als blocs), i m'ha publicat el post en dos blocs, Anotacions al marge (que era on volia publicar-lo que no tinc apuntat al planet, perquè el que escric allà no pinta res en el planet), i, al mateix temps, a L'aventura del pingüí (que és el que tinc apuntat al planet, i d'on ha arribat aquest post, però on NO el volia publicar!).

En fi, perdoneu aquest debut tan desastros al planet, quina vergonya, semble el Peter Sellers a El Guateque... Ja estic corregint-ho, no es repetirà (bé, vull dir, espere no ser tan patós...).


Powered by ScribeFire.

Coses del destí

Visita sorpresa (o quasi) al que, durant almenys dos anys, serà el meu poble. Primer, parada i fonda (fonda, hostal, pensió, hotel de moltes estreles i un parell de llunes) a ca la Nimue, que és molt considerada amb aquest inconscient carnívor i no em porta a sopar a un vegetarià. Els postres, descomunals: la xocolata se'ns eixia per les orelles.


Feia molt de temps que no ens trobaven, i vam de mil coses. Com de costum, ni ella em va entendre, ni jo a ella; però ja hi estem acostumats i ens ho vam passar molt bé.


Aquest matí, després de deixar la Nimue a la porta de la seua fàbrica de mandonguilles, he agafat carretera i manta (bé, no, manta, no; però aquesta és una altra història) i en pocs minuts he arribat al meu destí. Solemne paraula, destí; bé, hauria de dir "destinació definitiva", però com que dins de dos anys, si el lloc no m'apanya, podré tornar a demanar en el concurs de trasllats, doncs em sembla massa fantasiós.


El poble, moníssim. Crec que les muralles, que ja no hi són, però que es poden reconèixer en traçat dels carrers de la part antiga, devien ser d'origen romà. Hi alguns antics edificis que encara conserven arcs medievals. Però, el que més m'ha agradat, és la bonica col·lecció d'edificis modernistes que hi ha, alguns amb façanes realment encisadores. Llàstima que, a primera vista, sembla impossible trobar-hi res de lloguer (i em conformava amb un edifici normal, no el demanava modernista).


Després m'he deixat caure per la meua fàbrica d'hamburgueses. Té uns deu anys i encara no l'han arrasada, bon senyal. La impressió no ha estat ni bona ni dolenta: sense hamburgueses, una fàbrica d'hamburgueses resulta, fins i tot, simpàtica, acollidora; ja veurem a setembre. Els altres escorxadors no semblen massa afectats per la sang que se'ns apega a la pell en la nostra bruta feina; serà, supose, perquè les mesures higièniques funcionen moderadament bé.


De tota manera, tot m'ha semblat, encara, massa gran: el poble, la fàbrica. És més que probable que, dins d'un parell d'anys, em busque un poble més petit amb una fàbrica més petita, en mig dels Pirineus, en algun lloc on la neu crie bons pernils. Serà qüestió de mirar-ho amb temps.

01 d’abril, 2007

Polèmiques


M'encisen la polèmica i la discusió, i crec que l'intercanvi d'informació, d'idees i d'opinions és a la base del desenvolupament intel·lectual i espiritual de persones i societats. Per això m'agrada, de tant en tant, llegir articles com aquest i com aquest altre sobre els pros i els contres de GNU/Linux, que han generat un allau de comentaris molt sucosos, així com d'altres articles (com aquest, per exemple). És molt interessant i molt encoratjador veure com, entre els linuxers, existeix un important sentit d'autocrítica.


Pense, però, que tots dos articles adoleixen del mateix defecte o error de partida: la pretensió de voler parlar sobre l'eficàcia de GNU/Linux en termes absoluts. Alguns dels comentaris que han rebut ja ho matitzen (així com els comentaris dels mateixos autors), i passen a parlar de "l'usuari normal" i de les "necessitats normals"; és a dir, emmarquen la qüestió en termes de "GNU/Linux és millor per a qui? (formació de l'usuari), per a fer què? (objectius del conjunt "maquinari-programari-usuari"), i en quin context? (maquinari, suport tècnic)"


A més, la cosa es complica si tenim en compte que GNU/Linux es concreta en més de tres-centes varietats, cadascuna amb característiques pròpies i destinades a finalitats i usuaris molt diversos. Es complica o es simplifica, segons es mire, perquè açò ja ens permet avançar que (gairebé) sempre trobarem una distribució que responga als tres interrogants del paràgraf anterior. Com que els aspectes tècnics sobre les bondats i els problemes de GNU/Linux han quedat bastant clares en els esmentats articles i llurs comentaris (a més de no ser el meu punt fort), em limitaré a dir la meua sobre un parell de punts de caire humanístic.




En competència directa

En competència directa




La moralitat del programari lliure i els seus usuaris. Que el PL col·labora en l'eliminició de la barrera tecnològica (ja que és gratuït) i en l'estalvi de contaminació (GNU/Linux permet traure rendiment a maquinari molt antic i, per tant, els ordinarors "viuen" més anys i se'n produeixen menys deixalles), crec que no serà negat per ningú, i açò representa uns valors morals intrínsecs per al PL. Ara bé, l'ús que se'n faça pot ser ètic o no ser-ho, i açò depén només de la voluntat i responsabilitat de l'usuari. És a dir, que els linuxers no són (no som) ni millors ni pitjors persones pel fet de ser linuxers.


L'amistositat dels linuxers. Personalment, no me'n puc queixar: no he tingut cap problema amb Linux que la comunitat no m'haja ajudat a superar. Tampoc no he tingut la dissort de rebre cap resposta secant enviant-me a Sant Google (alguna invitació a investigar pel meu compte, sí, però mai amb males paraules); d'altra banda, el debutant en GNU/Linux sol ser també debutant en llistes de correu i en fòrums, és normal que no en conega les normes bàsiques de funcionament i no em sembla extrany que algú li les faça notar en les primeres consultes que realitza: qui no ha clavat la pota deu voltes el primer dia a una nova feina? Això sí, reconec haver trobat alguna resposta, en més d'un fòrum, absent del més mínim vestigi d'educació; però és que la bona educació de les persones no depèn del sistema operatiu que facen servir, sinó de com els han educat llurs pares.


02 de març, 2007

Els DRM o com acabar en la presó per comprar música legalment



Me diuen falsaire,

mes no falso gaire,

mes no falso, no.


Miquel Martí i Pol




Orestes Mas, usuari veterà de GNU/Linux i bon coneixedor del món del Programari Lliure, comenta, a la
Ubuntucat-info mailing list, que ha traduït un article de Borys Musielak sobre els DRM i els seus efectes sobre la llibertat (la traducció es troba en format PDF).



Els que heu seguit, ni que siga de lluny, el llançament de Windows Vista haureu sentit parlar dels DRM (“Digital Rights Management”; en català, “Gestió Digital de Drets”) o de la Computació Confiable, termes bastant hermètics. L'article que Orestes ha traduït ens aclareix aquests conceptes tan obscurs i ens il·lustra sobre les estratègies amb que la Microsoft i els principals detentadors dels drets de nombroses obres musicals o cinematogràfiques (que, generalment, no en són els autors) estan posant en marxa per a evitar, segons ells, la pirateria que els fa perdre (seria més honest dir que els fa deixar de guanyar) una incerta i indemostrable quantitat de milers d'euros o dòlars cada any. El problema, àmpliament comentat i debatut en molts articles, d'aquestes estratègies és a la vegada ètic i pràctic, ja que passa per sospitar que cada usuari és un criminal en potència (presumpció de culpabilitat) i per posar trabes a una pràctica tan innocent com la de fer còpies del material que hem comprat legalment per evitar que es deteriore (per exemple, ens dificultarà fer un còpia d'un CD legalment adquirit per utilitzar-la en el reproductor del cotxe).



Amb l'ús de termes tan enganyosos com la Computació Confiable (no, no és tracta de fer que pugueu utilitzar els vostres equips amb la tranquil·litat que no seran infectats per virus i altre malware, sinó que els propietaris d'aquells drets podran confiar que els usuaris no ens passarem ni un pèl), entitats tan poderoses com la Microsoft, l'Apple o l'SGAE aconsegueixen mantenir el públic en la inòpia i evitar que es rebel·le davant del que, en realitat, és una retallada brutal i injustificada dels nostres drets. Un exemple bigbrotheresc d'aquest muntatge el tenim en les lleis en vigor en EEUU i en França, on ja és delicte (ho heu llegit bé, DELICTE), reproduir material protegit pels DRM en ordinadors equipats amb Linux, independentment que hajau adquirit de manera legal tant aquest material, com l'ordinador, com el sistema operatiu.



Qualsevol defensa de les llibertats comença per la informació, per això és tan important tenir accés a textos com el que hui comentem, la lectura del qual recomane ferventment.


26 de febrer, 2007

Ensenya-nos-el!


En el lloc ShowUsTheCode (Mostra'ns els codi) han començat una campanya per demanar-li a Steve Ballmer, número dos de Microsoft, que ensenye al món de quina manera Linux viola la propietat intel·lectual de la seua empresa.



Des de fa més de dos anys, Ballmer s'ha dedicat a desprestigiar GNU/Linux dient que aquest fa servir codi propietat de Microsoft, cosa "demandable", i hauria arribat a intimidar empreses i governs que usen Linux.



La campanya de ShowUsTheCode emplaça Microsoft a que, abans de l'1 de maig, diga quines parts del codi de Linux violen aquesta propietat intel·lectual (comparant-lo amb el codi "suposadament original"), de manera que els desenvolupadors de Linux puguen canviar aquest codi i solucionar el problema que, segons Ballmer, infringeix els drets de Microsoft.



En resum: ensenya-nos-el, Ballmer! ensenya-nos-el!



Bibliografies

Avui comence una nova sèrie d'entrades. No es tracta d'articles, sinó de bibliografies, llistes d'enllaços a textos informatius sobre una matèria o una altra, sempre relacionats amb el programari lliure (o amb programari privatiu, com a contrast), amb GNU/Linux o amb Ubuntu, principalment. La idea és actualitzar aquestes bibliografies a mesura que trobaré nous textos, i deixar-les sempre accessibles mitjançant una sèrie d'enllaços individuals en un punt destacat de la pàgina. De moment, he començat amb una bibliografia d'articles sobre Windows Vista, la novetat de l'Imperi, dic, de Microsoft.


Com a norma general, organitzaré cada bibliografia en ordre cronològic invers (a la manera dels articles en els blocs) i destacaré amb color roig les incorporacions més recents.

Windows Vista

Per a aprofundir



[Sèrie d'articles publicats en la versió castellana de The Inquirer entre el 29-01-07 i el 14-02-07, arran del llançament de Windows Vista.]






Opinions, comentaris, danys colaterals




06 de febrer, 2007

Ja estem com sempre

Windows Vista no incorporarà el català d'entrada, tot i el que havia afirmat Microsoft


Una raó més per a passar-se a Linux.

Script que imprimeix un PDF a quatre planes per full




Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules.



         MIQUEL MARTÍ I POL






Advertència


Aquest script no té cap garantia: si el feu servir, n'assumiu plenament el risc (ONLY AT YOUR RISK).


Introducció


Quan tractava d'imprimir un document PDF per les dues cares pel vell procediment d'imprimir primer les pàgines parelles en ordre invers i, després, les senars, em vaig adonar que Evince no m'ho permetia. Vaig buscar, aleshores, la solució que em va semblar més fàcil i em vaig instal·lar l'Acroread; aquest, des del menú d'impressió, permetia fer el que jo volia... en teoria, només, perquè, en realitat, no reeixia mai a imprimir el grup de pàgines en ordre invers.


Com de costum, ho vaig consultar a Google, i aquest em va trobar un petit article on s'explicava com aconseguir el que jo volia amb un paquet d'utilitats anomentat PSUTILS. Després d'instal·lar-me aquest paquet i de fer-hi un parell d'assajos, vaig comprendre que aquella era la solució més directa al meu problema i que, a més, superava les meues expectatives. I vaig decidir transformar la solució en un script que us presente a continuació.


Script: pdf4cares




#!/bin/bash

################################################################
# #
# Script: pdf4cares #
# Versió i data: 0.40 2007-02-06 #
# Autor: Giorgio Grappa #
# #
# Finalitat: Imprimir un arxiu PDF a dues cares per pàgina, #
# per les dues cares, en una impressora que només #
# imprimeix per una cara. #
# Sintaxi: pdf4cares #
# Requisits: psutils instal·lat; treballar des del mateix #
# directori en què es troba l'arxiu PDF a imprimir. #
# Valor retornat: cap. #
# #
################################################################


################################################################
# #
# SEGMENT PRINCIPAL #
# #
################################################################

# [1]
# Llista els PDF en el directori de treball
# o atura l'script si no n'hi ha cap
total_PDFs=`ls | grep .pdf | wc -l`
echo

if [ "$total_PDFs" -gt 0 ] # Si hi ha arxius PDF en aquest directori,
then # en fa un lista;
echo " Arxius PDF en aquest directori: " $total_PDFs
echo
ls *.pdf
else # En cas contrari, emet un missatge d'avís
# i atura l'script.
echo " No hi ha cap arxiu PDF en aquest directori."
echo " Fi del procés."
echo
exit
fi
echo

# [2]
# Demana i llegeix el nom de l'arxiu a imprimir
echo
echo " Quin arxiu voleu imprimir a 2 planes per cara?"
echo " (SENSE l'extensió .pdf)?"
read ARXIU
echo

# [3]
# Genera el nom de l'arxiu .pdf
ARXIU_PDF=$ARXIU.pdf

# [4]
# Comprova si existeix l'arxiu a imprimir
if [ ! -f "$ARXIU_PDF" ] ; then
echo
echo "ATENCIÓ: l'arxiu $ARXIU_PDF no existeix."
echo "Fi del procès."
exit
fi

# [5]
# Genera els noms dels arxius auxiliars
ARXIU_PS=/tmp/$ARXIU.ps
ARXIU_2_PLANES_PER_PAGINA=/tmp/$ARXIU.2ppp.ps
SERIE_PARELLS=/tmp/$ARXIU.2ppp_parells.ps
SERIE_SENARS=/tmp/$ARXIU.2ppp_senars.ps


# [6]
#
# GENERA ELS ARXIUS AUXILIARS
#

# [6.1]
# Transforma l'arxiu PDF al format PostScript
pdf2ps $ARXIU_PDF $ARXIU_PS

# [6.2]
# Genera un document que té dues planes per pàgina
psnup -2 $ARXIU_PS $ARXIU_2_PLANES_PER_PAGINA

# [6.3]
# Separa les pàgines parelles (-e) i i n'inverteix l'ordre (-r)
psselect -e -r $ARXIU_2_PLANES_PER_PAGINA $SERIE_PARELLS

# [6.4]
# Separa les pàgines senars (-o)
psselect -o $ARXIU_2_PLANES_PER_PAGINA $SERIE_SENARS


# [7]
#
# IMPRIMEIX EL TREBALL
#

# [7.1]
# Imprimeix les pàgines parelles
lp $SERIE_PARELLS

# [7.2]
# Demana donar la volta als fulls
echo
echo "####################################################################"
echo
echo " EN ACABAR LA PRIMERA SÈRIE,"
echo " TORNEU A POSAR ELS FULLS EN LA SAFATA DE LA IMPRESSORA"
echo " I PREMEU ENTER"
echo
echo "####################################################################"
echo
read Seguir

# [7.3]
# Imprimeix les pàgines senars
lp $SERIE_SENARS

# [8]
# Esborra els arxius .ps auxiliars
for Arxiu in "$ARXIU_PS" "$ARXIU_2_PLANES_PER_PAGINA" "$SERIE_PARELLS" "$SERIE_SENARS"; do
rm $Arxiu
done


Instal·lació de l'script


Abans poder fer servir l'script, necessitem, com ja hem apuntat, instal·lar el paquet PSUTILS, a no ser que ja el tinguem en el nostre sistema. Si aquest no és el cas, l'instal·larem amb:


sudo apt-get update
sudo apt-get install psutils

Després, copiarem l'script a un arxiu que anomenarem "pdf4cares" i el guardarem en un directori que es trobe definit en el PATH del sistema (suggeriment: ~/bin o ~/scripts, si els teniu definits, o algun lloc similar). A continuació, donarem a aquest arxiu permís d'execució:


sudo chmod a+x pdf4cares

I ara ja estem en condicions de fer servir el nostre script. Com?




Ús de l'script



  1. Comproveu que la impressora està preparada.

  2. Entreu en consola i situeu-vos en el directori on es troba l'arxiu PDF que voleu imprimir.

  3. Executeu l'scritp sense cap argument: pdf4cares.

  4. Apareixerà en pantalla un llistat amb els arxius PDF presents en aquell directori, i l'script us demanarà que introduiu el nom del que voleu imprimir. Si no hi hagués cap arxiu PDF en el directori, l'script emetria un avís i s'aturaria.

  5. Escriviu el nom de l'arxiu a imprimir, però SENSE l'extensió (sense el ".pdf"), i premeu ENTER.

  6. Després de comprovar que l'arxiu existeix, l'script prepara una sèrie d'arxius intermedis (cosa d'uns segons) i comença a imprimir la primera sèrie de planes.

  7. En acabar d'imprimir-se la primera sèrie, agafeu el bloc de fulls i el torneu a posar a la safata de la impressora. Fet açò, premeu ENTER per a continuar el procés.



ATENCIÓ


Aquest script ha estat provat només amb una impressora (la HP LaserJet 1010, per a ser exactes): si manera d'agafar els fulls, escriure'ls i dipositar-los a la safata no són les mateixes, el resultat final podria ser incorrecte (les pàgines a cada cara del full podrien no correspondre's). En aquest cas, hauríeu d'adaptar alguns passos a la secció "# GENERA ELS ARXIUS AUXILIARS", o, probablement, a la secció "# IMPRIMEIX EL TREBALL". Llegiu l'apartat següent per comprende'n el perquè i el com.




Breu descripció del funcionament intern de l'script


Per tal de facilitar-ne la descripció, he dividit l'scritp en 8 seccions, numerades de [1] a [8] (i que, en una versió posterior, m'agradaria transformar en funcions... però encara no ho sé fer!).


Secció [1] Comprova l'existència d'arxius PDF en el directori de treball. Si no n'hi ha cap, emet un missatge d'avís i atura l'script; en cas contrari, els llista.


Secció [2] Demana el nom de l'arxiu que volem imprimir i el guarda a la variable ARXIU. És molt important escriure'l sense l'extensió PDF, ja que aquesta s'afegirà automàticament en el següent pas per comprovar l'existència de l'arxiu i, si hem introduït l'extensió, no es reconeixerà l'arxiu.


Secció [3] Genera el nom complet de l'arxiu, afegint-li l'extensió .pdf, i el guarda a ARXIU_PDF.


Secció [4] Comprova que l'arxiu a imprimir (ARXIU_PDF) existeix en el directori de treball: si no existeix, atura l'scritp.


Secció [5] Genera els noms dels arxius auxiliars que es faran servir. Aquests estaran en format PostScritp (que perment la seua manipulació molt còmodament) i es desaran al directori /tmp (per tal d'evitar possibles problemes amb els permisos d'escriptura en el directori on es troba el PDF original); seran esborrats després d'acabar d'imprimir.


Secció [6] Aquesta secció és el cor de l'script. Fa servir tres programes del paquet PSUTILS per tal de generals els arxius auxiliars: crea una versió PostScript de l'arxiu a imprimir amb pdf2ps(i la guarda a ARXIU_PS); a partir de l'anterior, crea, amb psnup, una versió que presenta dues planes @mdash;reduïdes@mdash; en cada cara (ARXIU_2_PLANES_PER_PAGINA); finalment, amb psselect, separa en dos arxius distins les planes parelles @mdash;en ordre invers@mdash; i les senars (SERIE_PARELLS i SERIE_SENARS).


Secció [7] Imprimeix la sèrie de pàgines parelles, demana que tornem a posar els full en la safata de la impressora i, finalment, imprimeix la sèrie de pàgines senars.


Secció [8] Esborra els arxius auxiliars que havia creat a /tmp.


Com he dit abans, si la vostra impressora treballa en una manera diferent, podríeu necessitar fer alguns canvis. El més senzill seria canviar l'ordre en què s'imprimeixen les dues parts i fer que comence per les senars; només us caldrà anar a la secció [7] i canviar l'ordre en què es troben les seccions [7.1] i [7.3]


Si això no funciona, torneu a deixar-ho en l'ordre original i fixeu-vos en la secció [6]. En els punts [6.3] i [6.4] tenim l'ordre psselect amb diferents opcions; doncs, bé, esborreu l'opció -r del punt [6.3] i passeu-la al psselect del punt [6.4]. Si encara no queda perfecte, proveu a tornar a canviar l'ordre d'impressió, tal i com apareix en el paràgraf anterior.


Si amb cap dels canvis anteriors aconseguiu el resultat esperat, ho sent, però ja no se m'acut res més. De fet, l'ordre que vaig trobar en l'article que vaig consultar no funcionava bé en la meua impressora i el vaig haver de canviar per adaptar-lo; per això crec que alguna de les combinacions descrites us hauria de funcionar.

31 de gener, 2007

Migrar/home a una partició independent

Així com cells qui, refiats de somnis,
arrumben cap a camps de llunyania.
ANTONI FERRER



Agraïments

Sense les pacients explicacions dels membres del LoCoTeamUbuntu-cat, aquesta aventura hagués acabat, molt probablement, amb la pèrdua de totes les dades, a més de la reinstal·lació d'Ubuntu a partir de zero. El meu reconeixement, doncs, a Orestes, Ivà, Hubble, Jordi... (i desegur que em deixe algú), que m'han ajudat a dur-la a termesense patir cap catàstrofe natural (la cosa més natural quan un ignorant com jo clava les urpes a l'ordinador és que tot acabe en catàstrofe) i que, sobretot,m'han fet aprendre molt durant tot el procés.


Advertència

Aquestes instruccions no tenen cap garantia: si les feu servir, n'assumiu plenament el risc (ONLY AT YOUR RISK).


Introducció

Orígens del problema

Una de les majors dificultats que troba el neòfit que s'aproxima a Linux és la instal·lació d'aquest en una màquina on ja hi ha un altre SO i es desitja mantenir el vell al costat del nou. Al problema —habitual en els usuaris Windows— de no tindre una idea clara de què són les particions, com es creen i com es configuren, s'afegeix el fet no saber quant espai requerirà el nou sistema per a arribar a cobrir les necessitats de treball de l'usuari i, encara menys, com repartir l'espai en Linux.


Uns mesos després de la instal·lació, el neòfit descobreix que s'ha quedat curt d'espai i que, el que anava a ser una simple prova,s'ha convertit en l'eina habitual de treball. És possible, però, que no vulga encara desfer-se definitivament de Windows, però necessita, això sí, reduir l'espai que ocupa el vell SO i adjudicar-lo a Linux. En el meu cas, vaig decidir que l'espai que pogués llevar al Windows l'empraria en /home; val a dir que, al final del procés, tindria una partició per a les dades dels usuaris i una altra per a la resta del sistema, cosa que molts manuals recomanen coma mesura per a protegir la integritat de les dades.

Així, doncs, els objectius estaven definits:


Objectius

Redistribuir l'espai de disc d'un portàtil amb un disc dur de 55 GB, on la situació inicial era:

  • /dev/hda1 40 GbNTFS WindowsXP
  • /dev/hda5 1 GB swap
  • /dev/hda6 14 Gbext3 /

i la distribució desitjada era:

  • /dev/hda1 28 GbNTFS WindowsXP
  • /dev/hda2 12 Gbext3 /home
  • /dev/hda5 1 GB swap
  • /dev/hda6 14 Gbext3 /

Conceptes previs imprescindibles

  • Concepte de partició.
  • Tractament de les particions en Linux (i en l'altre SO instal·lat).
  • Configuració de la BIOS per a arrancar des de CD.

Material a utilitzar

  • LiveCD del GParted (o alguna eina equivalent).

Mesures de seguretat

Com sempre, és MOLT recomanable fer, abans de començar el procés, còpia de seguretat del sistema (en aquest cas, dels dos sistemes) o, com a mínim, de les nostres dades.


Preparatius

El primer pas ha sigut compactar la partició deWindows amb el Desfragmentador de disc; d'aquesta manera, hem "netejat" el tram final de la partició que ocupa i l'hem deixat preparat per a "tallar-li" el fragment amb què volem crear la nova partició.( 1 )

El Desfragmentador de Windows, però, és una eina una mica "pobra" i pot, en moltes ocasions, compactar els arxius però sense deixar-los en la part baixa de la partició. Si us passa açò, podeu recórrer a eines alternatives, algunes gratuïtes,d'altres no tant.

A continuació, hem reiniciat el sistema des del LiveCD de GParted i, amb la comoditat d'aquesta eina gràfica, hem reduït la partició de Windows, cosa que ha creat un espai no assignat entre hda1 i hda5. Després, i sempre amb el GParted, hem creat en aquest espai la partició hda2 i l'hem formatada com a ext3. Ara ja podem començar el procés pròpiament dit.( 2 )

Migrar /home a la partició /dev/hda2

Punt de partida, Ubuntu (o la vostra distribució; crec que aquest procés és aplicable a qualsevol versió de Linux), sessió gràfica normal i corrent.

1. Entrar en una consola com a root (assumint els riscos que comporta):
Ctrl-Alt-F1
$ sudo su -
2. Muntar la partició/dev/hda2 en unpunt provisional (/mnt/provi):
# mount -t ext3 -o rw /dev/hda2 /mnt/provi ( 3 )
3. Obligar Linux a treballar amb un únic usuari (root, el que està funcionant):
# init 1
(Açò ens fa treballar en runlevel 1 atura el gdm)
4. Escriure en el disc els buffers pendents, per tal que no se'ns quede res en l'aire (per precaució):
# sync
5. Copiar tot el contingut del /home directament a /mnt/provi:
# cp -a /home /mnt/provi ( 4 )
6. Comprovar que /mnt/provi conté tota la informació requerida.
7. Editar l'arxiu /etc/fstab i afegir-li al final la següent línia (sense les cometes):
"/dev/hda2 /home ext3 defaults 0 2[Enter]" ( 5 )
8. Sortir de consola i comprovar, ja en la sessió gràfica, l'efecte dels canvis:
# exit

El disc, en el meu cas, va quedar així:

  • /dev/hda1 28 GbNTFS WindowsXP
  • /dev/hda2 12 Gbext3 /home
  • /dev/hda5 1 GB swap
  • /dev/hda6 14 Gbext3 /

Segona part

Després de comprovar durant uns dies que el sistema funciona correctament, caldrà esborrar el contingut de l'antic /home (que encara es troba a /dev/hda6, tot i que ara no és visible). Abans d'esborrar aquelles dades, ens caldrà fer-les visibles i reanomenar el /home que hi ha a la partició /dev/hda6. El procés serà el següent:

1. Entrar en una consola com a root:
Ctrl-Alt-F1
$ sudo su -
2. Passar a mode monousuari:
# telinit 1
3. Desmuntar la partició /dev/hda2:
# umount /home
(El contingut que es veiem ara a /home és l'antic.)
4. Reanomenar aquest /home antic per evitar confusions:
# mv /home /home_antic
5. Ara, ja no existeix cap /home ; cal crear-ne un de nou per tal de muntar-hi la partició /dev/hda2:
# mkdir /home
# mount /dev/hda2 /home
6. Sortim de la sessió de consola i de runlevel 1, cosa que ens portarà a fer el login amb el nostre usuari normal:
# exit

Una vegada en la sessió gràfica, podem fer una ullada amb el Nautilus (o equivalent) i observarem que, dins del directori principal [/] apareixen tant el /home com el /home_antic, cosa que ens permetrà esborrar aquest darrer quan prenguem la decisió (després d'haver comprovat que el nostre sistema funciona igual que abans de tots aquests canvis). I amb aquest pas haurem conclòs el procés demigració de /home a una partició independent.




----------------------------------------------

(1) Si el vostre disc disposa ja d'algun espai no assignat, o d'alguna partició no utilitzada, us podreu evitar el pas descrit en aquest paràgraf i part del que segueix en aquest mateix apartat.

(2) Ens han comentat que GParted redimensiona les particions NTFS, però no en modifica adequadament el sistema de fitxers, cosa que pot originar alguns problemes. Com a alternativa, ens han suggerit fer servir, en lloc de GParted, l'eina Boot-It, privativa i a pagament, però que, en la seua versió gratuïta amb funcionalitat reduïda, pot redimensionar particions NTFS; sembla que aquesta eina sí que redimensiona correctament el sistema de fitxers. No he provat encara Boot-It, però em sembla interessant apuntar-ne l'existència, perquè es tracta d'un dels passos més delicats detot el procés.)

(3) Açò ens hauria de permetre realitzar els passos següents, que comporten escriptura en el disc. Si ens trobem que no ens deixa fer-ho, podem solucionar-ho assignant dret d'escriptura a tothom sobre aqueix directori:

# chmod 777 /mnt/provi .

(4) L'opció "-a" ens assegura una còpia idèntica en tots els detalls (permisos, propietaris, grups); és imprescindible en aquest pas. L'operació pot trigar bastant, en funció de la quantitat de dades a copiar.

(5) L'Enter del final és per afegir una línia en blanc al final de l'arxiu, he llegit que és un detall important; de tota manera, les línies en blanc són ignorades.