31 de gener, 2010

Clibuntu, ajustaments inicials (I): eines generals

Quan instal·lem un nou sistema, ens calen unes eines mínimes per treballar-hi amb comoditat: eines generals, eines per treballar amb els paquets i eines per activar la connexió via wifi. Començarem pel principi, per les eines generals.


Ens cal un editor de text en condicions (Vim), un navegador web que admeti UTF-8 (Elinks) i, molt important, un multiplexor per poder tenir diverses consoles obertes a l'hora i tants programes executant-s'hi com ens puguin fer falta (GNU Screen). Pel que fa a l'editor i al navegador, hi hauria altres opcions; però em penso no hi ha cap competidor digne per a Screen.
Executem:
$ sudo apt-get install vim elinks screen
Observem que Screen ha fet que s'hi instal·lés Byobu, que en facilita la configuració, proporciona un barra inferior amb informacions variades, etc.


Vim

Explicar com funciona Vim no és cosa que es pugui fer en un post: és un dels programes amb més opcions que he trobat fins ara. Per sort, en instal·lar-lo, s'intal·la també vimtutor, tot un curset d'introducció a Vim (en català) que, a través d'unes senzilles explicacions i d'unes pràctiques breus, però escalonades, ens permetrà d'utilitzar-lo a nivell de supervivència en molt poques sessions.
Sí, ja ho sé: ara estareu pensant que cap dels editors que heu emprat fins ara us ha exigit de fer pràctiques per poder utilitzar-lo a un nivell bàsic. Bé, sí, i per treure'm el carnet de conduir, amb deu pràctiques de 45 minuts va ser suficient: però, amb això hagués pogut conduir un Fórmula 1? Doncs, no, de cap manera. Molt bé, dons us presento el Fórmula 1 dels editors de text: Vim.

Per a qui vulgui aprendre a usar-lo, un possible itinerari (bastant complet, per qui en tingui temps i ganes) inclouria:
  • vimtutor: la guia d'aprenentatge que obtindreu en instal·lar Vim; mostra com arribar a un nivell de supervivència, imprescindible en Vim. Només heu d'executar "vimtutor" en una consola, llegir i seguir les instruccions.
  • "Vim. Pequeño pero matón". Er Escribano. A OCCAM's Razor, núm. 3, pàgs 7-13. Presenta, en només set pàgines, algunes de les característiques avançades de Vim més interessants.
  • Manual de Vim, de Santiago Romero. Trenta-cinc pàgines que expliquen amb més detall tot el que mostren els documents anteriors. A la part inferior de la pàgina web hi ha un botó que us permetrà exportar el manual a format odt.
  • Vim: Referencia rápida, de Joaquín Ataz López. Amb el títol, l'autor demostra un cert sentit de l'humor, ja que la tal referència ràpida té 116 pàgines. El nivell bàsic queda enrere i hom va entrat en el nivell mitjà.
  • Ajuda de Vim (Vim help). Mentre estem executant Vim, podem accedir a la seva guia oficial (en anglès, d'unes 400 pàgines) si, en mode comandament, teclegem ":help". També podem anar directament al tema que ens interessa escrivint ":help tema". Descriu totes les característiques implementades en Vim. El podeu consultar des de l'enllaç si no el teniu instal·lat.

Elinks

Acostumats com estem a navegar entre pàgines plenes d'imatges, de vídeos, de gifs animats, molts ignorem que la definició inicial d'HTML estava pensada per a documents de text, només de text, i que els primers navegadors es limitaven a presentar lletres blanques sobre una pantalla negra. Amb Elinks (i amb altres: Linx, Links, w3m...) podem recuperar aquell estat inicial.
Avantatges? Molts! No veureu ni un sol anunci, res de publicitat dissenyada per distreure la vostra atenció. I, com que no descarregareu bytes i bytes d'imatges inútils, les pàgines apareixeran amb major velocitat. En particular, Elinks destaca perquè accepta sense problemes pàgines en UTF-8, dibuixa bé marcs i taules, i permet interactuar bé amb moltes pàgines: deixar comentaris als blocs, utilitzar el correu de Gmail, publicar un post en Blogger. Podreu descarregar fitxers de la xarxa, gestionar llistes d'enllaços d'interès, obrir pàgines en diferents pestanyes.
A més a més, el control d'Elinks es senzill gràcies a un còmode sistema de menús; però també hi podreu fer servir dreceres de teclat, és clar.
Si voleu fer-hi una ullada, des d'aquesta pàgina en trobareu unes quantes captures.


GNU Screen

Un dels grans avantatges dels entorns gràfics és la possibilitat de tenir diverses aplicacions obertes, cada una en una finestra diferent. Si treballem en consola, és cert que en podem obrir fins a mitja dotzena (per omissió) i que podem passar d'una a una altra amb Alt + FX, on FX és qualsevol de les sis primeres tecles de funció (si estem en mode gràfic, fem Control+Alt+FX); això, però, implica fer un login per cada consola, al temps que ens imposa una limitació força restrictiva.
Amb GNU Screen, però, podem multiplicar (multiplexar) una consola i convertir-la en tantes com en necessitem. Usant comandaments de teclat que sempre comencen amb Control+a, podrem obrir noves consoles, canviar de consola, tancar una consola, sortir de la sessió d'Screen deixant-la en suspens per reprendre-la més tard (o per obrir-la des d'una màquina remota)... El concepte és molt més complex i amb possibilitats que superen la meva imaginació, de manera que renuncio a explicar-lo aquí.









Powered by ScribeFire.

30 de gener, 2010

Instal·lant Clibuntu sobre una targeta SDHD


Després d'aconseguir una targeta SDHD de 4 GB, classe 6, em va faltar temps per instal·lar-hi Clibuntu; sempre sobre Pneumàtix, el Latitude 2100.

El procés no va tenir gaires detalls emocionants: des d'una Xubuntu 9.10 Alternate, convenientment instal·lada sobre un llapis USB, immediatament després de triar la llengua a emprar, vaig prémer F4 i vaig accedir al menú que ofereix l'opció d'instal·lar un sistema en línia d'ordres:



A partir d'aquí, la instal·lació va continuar normalment (recordeu, si ho heu oblidat, que les Alternate presenten una interfície en mode Ncurses: no és tan atractiu com en les Desktop, però em sembla que és una mica més ràpid).

En arribar al pas de les particions, el programa em va recordar que estava instal·lant des de la unitat /dev/sdb, i que, sobre aquesta, no podria modificar particions: es referia a l'USB on estava l'Alternate.

Vaig formatar a ext4 la targeta (/dev/sdc1, en aquell moment) i vaig indicar que la partició /dev/sda2 (el /home en la instal·lació "fixa" de Pneumàtix) s'havia de muntar, també aquí, en el /home, però sense formatar-la, és clar. Faria servir com a swap la partició /dev/sda3, que ja té aquesta missió normalment. I la instal·lació va continuar de forma rutinària.

En quinze minuts va acabar tot i vaig poder entrar al nou sistema, acabat d'instal·lar.



Vaig actualitzar amb un

$ sudo apt-get update && sudo apt-get upgrade


i ho vaig deixar aquí.









Powered by ScribeFire.

24 de gener, 2010

Clibuntu 9.10

A veure, per on començo: pel final o pel principi? Doncs, pel final.

Disculpeu si aquesta entrada d'avui és especialment caòtica, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la forma. El cas és que estic intentant (no sé si ho aconseguiré, és la primera volta en la vida que faig això) editar i publicar aquest post des d'Elinks, el meu navegador de text preferit. Que per què faig una cosa tant rara?

Bé, doncs, resulta que, anit, mentre intentava instal·lar la Kubuntu 9.10 Netbook Remix al Pneumàtix, donant per acabada l'experiència amb la Ubuntu Moblin Remix, vaig observar que el procés anava a pedals: arribar al punt on s'ha de particionar el disc dur em va costar 35 minuts. Escamat, vaig aturar tallar-ho tot i vaig tornar a crear l'USB instal·lador; vaig recomençar, però tornàvem a estar igual: lentííííííssim!

Vaig canviar d'estratègia i vaig preparar un altre USB, aquesta vegada amb una Xubuntu Alternate, vaig triar, amb F4, l'opció "Instal·lar un sistema base", vaig realitzar tot el procés en 15 minuts, vaig reiniciar, vaig actualitzar, vaig afegir alguns paquets imprescindibles (screen, vim, elinks, htop, gpm, txt2tags), i ho vaig donar per bo. Fa una estona m'he fet una còpia de seguretat de la partició arrel (amb tar: partimage sembla que no reconeix les particions ext4) per si necessito tornar enrere i m'he permès un descans.

I, fa una estona, mentre visitava un bloc que vaig descobrir ahir (Seamos realistas) i que té una secció setmanal dedicada a programes en línea d'ordres (Ncurses), m'he preguntat si podria emprar Elinks per publicar un post des de la interfície de Blogger. Recordo haver utilitzat el correu de Gmail de la mateixa manera, així que la idea no era tan esbojarrada. I vet-me aquí, escrivit tot un article que no sé ben bé si aconseguiré publicar, o si presentarà una estructura desastrosa (sense separar paràgrafs, per exemple), o ves a saber què.

Que per què m'ha vingut al cap una idea tan peregrina? Doncs perquè no tinc pressa, de moment, per posar Pneumàtix en condicions normals de treball, i m'ha semblat que podia ser divertit i educatiu treballar un parell de dies en mode text. I, la veritat, m'estic plantejant fer aquesta mateixa instal·lació sobre una targeta SD i, així, poder exercitar-me de tant en tant amb aquest entorn tan curiós.

Bé, us deixo: ha arribat el moment de la veritat i de veure si aconsegueixo publicar aquesta entrada...

23 de gener, 2010

Entorns d'escriptori: qui, que, com

Mentre remeno la xarxa a la recerca de pistes sobre com fer això o allò amb el gestor de finestres Menysquebox, dins de la llarga sèrie d'assajos que m'estic permetent abans de fer neteja de primavera i reinstal·lar tota la meva aldea gal·la, trobo, una vegada i una altra, els típics comentaris pontificals que afirmen que "Totxobox és una merda, color de merda: passa't a Molabox, és més guai perquè és color del cel", o aquells altres de "si no fas servir Friquibox, torna-te'n a les Finestrous, pringat!", o encara els de "no us escalfeu el cap, Senzillbox és la millor solució per a tothom"; o, pitjor, aquells de "no necessites un entorn d'escriptori, posa-t'hi el gestor de finestres Menysquebox i la teva màquina volarà", sense parar-se a considerar que no tothom té carnet de pilot.

Jo comprenc que, per a un nouvingut des del món dels sistemes monolítics, monocords i monòtons, tanta varietat a nivell d'entorns d'escriptori i de gestors de finestres arriba a ser angoixant; de fet, el nouvingut no sabia res d'aquests conceptes, li vénen totalment de nou. I comprenc que, en la seva innocència (com jo en la meva fa cinc anys), el nouvingut pregunti "quin és el millor entorn d'escriptori?". Ell no ho sap encara (esperem que ho descobreixi aviat), però, en realitat, el que està preguntant és "quin és millor escriptori per a mi, en aquest moment i amb aquesta màquina?"

El que no comprenc, però, és que persones que diuen tenir experiència en el món GNU/Linux, puguin arribar a fer afirmacions tan categòriques, tan rotundes, tan universals, sense que els caiguin els xips de pura vergonya. I és que, al meu entendre, a poc que coneguis el complexíssim món de la informàtica (i no cal arribar a ser-ne un professional), t'adonaràs que la varietat de solucions és incomptable; cosa lògica, perquè la varietat de problemes i de situacions és infinita.

Així, doncs, davant de qualsevol pregunta, com ara la de "quin és el millor entorn d'escriptori", com a mínim, penso, hom s'ha de plantejar tres qüestions bàsiques:
  • per a fer què;
  • perquè ho faci qui;
  • per fer-ho com.
El tipus de feina a realitzar (què) ens marcarà una sèrie d'exigències: s'ha de fer amb tal programa, o amb tal tipus de programa, que exigeixen una màquina de tal i tal característiques i un usuari amb tal i qual coneixements. Les característiques de l'usuari (qui) poden ser una font de limitacions: té tots els coneixements que cal tenir? està acostumat a aquest tipus de feina? o és la primera volta que seu davant d'un ordinador? quant de temps pot dedicar a l'aprenentatge del que encara no sap? està disposat a aprendre, o és d'aquells que es passen la vida bufant davant de les novetats? I, finalment, en quin entorn (com) anem a treballar? Un administrador de sistemes competent i simpàticde quina màquina disposem? hi haurà algú a prop a qui consultar els dubtes? hi haurà algú que ens resolgui els problemes? (Benauirats aquells que tenen a mà un administrador de sistemes competent i simpàtic.)

Així, i tornant al cas dels comentaris sobre els entorns de sistemes, jo preferiria que els defensors o detractors d'aquest o d'aquell fossin una mica més explícits i donessin alguna raó de les seves preferències; a ser possible, és clar, raons entenedores, a l'abast dels nouvinguts, que els les agrairan de tot cor. Raons de l'estil de "Totxobox està bé per als debutants, perquè no és gaire diferent del que ja coneixeu, els programes i les unitats són fàcils de localitzar i és sòlid, no l'espatllareu"; o com "si us perdeu per l'estètica, o si voleu un escriptori molt integrat, on no s'arriba a percebre el canvi d'un programa a un altre, Molabox és una gran opció"; o potser "si la vostra màquina va justeta de recursos, però no voleu renunciar a un entorn còmode, proveu amb Senzillbox; i, si encara voleu quelcom de més lleuger, intenteu-ho amb Menysbox"; o "si voleu tenir l'entorn més lleuger i, alhora, més estètic i més configurable i més modern, tan modern que els autors s'han compromès a tenir-lo sempre en fase prealfasuperinestable, no ho dubteu, instal·leu-vos Friquibox"; i, per acabar, "si el que voleu és toquetejar-ho tot, remenar-ho tot, muntar-ho tot al vostre gust fins a l'últim detall i no teniu por ni als fitxers de configuració ni a les clavades de pota, proveu amb un gestor de finestres com Menysquebox".

I, és clar, qui diu entorns d'escriptori, diu programes, sistemes operatius, cotxes, llocs per viure... tot en particular i no res en general.


Ops, disculpeu, però no he trobat cap captura de pantalla ni de Totxobox, ni de Molabox, ni de Senzillbox, ni de Menysbox, ni de Friquibox, ni del gestor de finestres Menysquebox; però de segur que algun us sona familiar.



Powered by ScribeFire.



21 de gener, 2010

20 segons

És el temps que triga el meu Pneumàtix (Latitude 2100) des de l'"ON" fins a l'escriptori LXDE; com que la BIOS ja consumeix 5 segons, estem parlant d'un sistema que es posa en condicions de treball en només 15, i sense que jo hagi fet res de l'altre món per configurar-lo (llevar algunes aplicacions durant l'arrancada i dir-li que combini els dos processadors de l'Atom 270, com diuen aquí; però no m'he atrevit a instal·lar-li uns paquets misteriosos que ningú explica ben bé què fan ; bé, sí, algú hi diu alguna cosa).

En un servidor que es passa mesos engegat i que pot arribar a arrancar tres o quatre voltes a l'any, aquests 20 segons són pura anècdota. En canvi, valen un Potosí en un ultraportàtil que haurà d'apagar-se i engegar-se moltes voltes al dia, i que sovint s'engegarà per treballar cinc minuts escassos abans de tornar a apagar-se.

Per als curiosos, es tracta d'una Ubuntu 9.10 Moblin Remix instal·lada sobre un disc sòlid formatat com a ext4 i amb GRUB2. Els resultats dels entorns gràfics que hi he instal·lat són els següents:
  • Escriptori del Moblin: 26 segons.
  • Openbox (sense res de res): 23 segons.
  • Fluxbox: 23 segons.
  • IceWM: 22 segons
  • LXDE sobre Openbox: 20 segons.
Em sorprèn molt que LXDE trigui una mica menys que l'Openbox "a pèl", hauré de mirar-ho amb més detall amb aquella utilitat que et cronometra i t'analitza el procés d'arrancada.

Per cert, cal anar amb cura amb l'escriptori del Moblin: si Myzone està ple d'icones de pàgines web visitades, pot arribar a trigar 5 segons més.

Ho comentaré més endavant amb més detall, però aquests segons extra que el Moblin necessita queden compensats per la velocitat de treball que ofereix. Ja en parlarem, que el tema Moblin està molt interessant (fins i tot tractant-se d'un Moblin barrejat amb Gnome, com aquest).





Powered by ScribeFire.

19 de gener, 2010

Aniversari


Si la data que vaig escriure sobre el CD no està equivocada, avui fa 5 anys que em vaig descarregar la Knoppix 3.7. Va ser la primera vegada que veia, gràcies al miracle dels LiveCD, un escriptori KDE (versió 3.3.1, si hi teniu curiositat). En aquell moment, l'aspecte (icones, menús, finestres) em va semblar tosc; però el funcionament era tan similar a l'entorn que coneixia, que vaig perdre-hi la por de cop.



M'hi van sorprendre (gratament) moltes coses. El menú, per exemple, estava agrupat per categories, i no pas pels fantasiosos noms dels fabricants del programari: Editors, Gràfics, Internet, Multimèdia, eren etiquetes que deixaven ben clar el que hi trobaries; en canvi, quina mena d'indicació donaven noms com Adobe o Macromedia? I aquell detall tan senzill i tan pràctic de poder amagar el panell inferior i recuperar-lo quan realment et calgués, guanyant espai en la pantalla per treballar-hi amb les aplicacions; o aquella novetat espectacular dels espais de treball que t'ajudaven a organitzar la feina.

El camí, però, abans d'arribar a la Ubuntu 6.06, va ser llarg i solitari, i vaig haver d'aprendre, a cop de manual descarregat d'Internet i durament interpretat, a batallar amb conceptes totalment nous per a mi, com partició, sistema de fitxers, muntar i desmuntar, compilar un paquet, resoldre dependències.

I és precisament per aquella soledat dels primers dos anys que valoro tant i tant el col·lectiu d'Ubuntaires, no tant pel fet de saber que sempre hi trobaràs algú que et doni un cop de mà com per haver transformat un itinerari aspre, feixuc i seriós, en una experiència enriquidora, amena i, fins i tot, divertida. Gràcies, companys!

14 de gener, 2010

Pneumatix, primera quinzena


Valoració (subjectiva, molt subjectiva) del Lenovo 2100


Després de quinze dies amb Pneumàtix, us he de confessar que hi estic molt content. Amb la versió d'Ubuntu Jaunty, adaptada per Dell a les característiques especifiques del Latitude 2100, he pogut comprovar que tot funciona correctament, fins i tot la pantalla tàctil, la decisió més agosarada en el procés de personalització de la màquina.

Dins del conjunt de proves que estic realitzant, fa uns dies vaig instal·lar-hi la Ubuntu Karmic Netbook Remix (però sobre un disc dur extern, per no haver de prescindir de la Jaunty), i vaig comprovar que la targeta wifi, que no era reconeguda en el primer moment (se'm disparava l'avís proposant-me'n controladors privatius), passava a ser plenament reconeguda en reiniciar després de la primera actualització (que incloïa el kernel 2.6.31-17). També la pantalla tàctil funcionava després d'instal·lar-hi el paquet xserver-xorg-input-evtouch (requereix un procés de calibrat i el reinici del sistema gràfic).

Ara, mentre medito a conciència quin sabor concret d'Ubuntu li clavaré de manera definitiva, vaig provant: Ubuntu Netbook Remix, Kubuntu Netbook Remix i, en aquest moment, Ubuntu Moblin Remix (realitzo la instal·lació mentre escrit aquestes línies).

Perquè, la veritat, no em sembla gaire assenyat emprar sobre una màquina de poca potència de CPU, RAM moderada o escassa, pantalla petita i teclat menut, cap de les distros actuals, pensades per funcionar sobre màquines ben diferents; màquines, a més a més, que realitzaran funcions ben diferents a les dels nostres , tasques molt més exigents i amb uns ritmes d'utilització que no tenen res a veure. I, sembla mentida, però molts usuaris no ho tenen clar: un ultraportàtil no és un portàtil més petit i més barat.

Treballar amb un netbook


Des que vaig començar a llegir les primeres notícies i descripcions sobre els models que ASUS anava traient a mercats llunyans, vaig comprendre que llur ús estava enfocat a unes poques tasques concretes (administrar el correu, consultar alguna pàgina; eventualment, connectar-lo a un projector durant una conferència, i poca cosa més) i a un modus operandi decididament nòmada: durant el curt i incòmode trajecte entre dues estacions de tren o de metro; mentre prenen quelcom de lleuger en un bar; mentre esperem que ens atengui el metge de la Seguretat Social.

En unes condicions de treball com les que acabem de descriure, està clar que no emprarem l'ultraportàtil ni per a l'edició de textos (massa temps escrivint en condicions precàries), ni per a la composició de publicacions o d'imatges (pantalla massa petita), ni per elaborar complicats programes en C++ (impossible concentrar-s'hi; impossible consultar, d'una manera còmodo, textos auxiliars)

Per aquest motiu, la interfície simplificada que presentaven les versions de la Xandros, amb grans icones organitzades per pestanyes, funcionaven molt millor que els petits (petitíssims en una pantalla de set polsades) menús d'un KDE 3.5 normal, o d'un Gnome o qualsevol altre. A més, la Xandros s'engegava i arribava a l'escriptori en només 25 segons, tota una proesa (estic parlant de fa any i mig, de fa dos anys, sobre ext3 i amb GRUB Legacy).

Però molts usuaris no ho entenien. Altres, en canvi, ho veien més clar, i si referien com a un candidat a "tercer ordinador", després d'un "segon ordinador" que seria el portàtil normal (el de 15", perquè quedi clar).


Alguns intents d'adaptació al netbook


Sí que ho van entendre els responsables dels projectes que he esmentat més amunt i que ara estic provant com un desesperat i que ara comentarem breument.

Si bé la Xandros no tenia rival en velocitat d'engegada (si disposeu de 10 minuts i se us en van dos en iniciar i un i mig en apagar, malament rai) i presentava una interfície pulcra, clara, pràctica i, si no recordo mal, configurable, el conjunt de la distribució fallava, sobretot, en els repositoris: oferia pocs paquets (no arribava a tres mil, però torno a citar de memòria) i una mica antics. A més a més, si hi afegies repositoris d'altres distribucions, com Debian o Ubuntu (ja que utilitzava el mateix sistema de paqueteria), et trobaves abocat a una sèrie inacabable de dependències trencades que t'impedia fer-hi res de profit. Per aquest motiu, molts usuaris la vam substituir en poc de temps per les nostres respectives distribucions habituals.

Després, amb la Jaunty, si no recordo mal, va arribar la Ubuntu Netbook Remix i el seu netbook-launcher (aproximadament al mateix temps que la Eeebunty o la Easy Peacy, i ja no recordo quina va ser la primera en emprar-lo). A primera vista, semblava millor adaptat a la mida de la pantalla; però es va mostrar terriblement lent, i molts la vam descartar i vam tornar als escriptoris habituals.
Ara, la versió de netbook-remix de la Karmic ha millorat molt pel que fa a presentació, encara més clara, i diria que també és molt més lleugera. Però es comporta molt malament si vols modificar-hi qualsevol detall, com ara el fons de pantalla, i a la mínima torna a mostrar una gran inestabilitat.


En canvi, quan hi he instal·lat l'escriptori adaptat als netbooks de la Kubuntu, un Plasma lleuger i agradable a la vista, m'he dut una grata sorpresa: és molt més amigable, molt més estètic (com sempre en ca KDE) i m'ha fet efecte que és una mica més ràpid; al menys, amb les aplicacions d'aquest mateix escriptori. I, de moment, no hi he notat cap símptoma d'inestabilitat.

També li he clavat LXDE amb l'LXLauncher, que proporciona una interfície similar a la que portava la Xandros per omissió en els EeePC. Lleuger i eficient, aquest LXLauncer; però poc (molt poc) estètica i sense possibilitats de configuració. Com que LXDE és molt recent, no és gaire sorprenent; però l'usuari no està per a romanços: vol la perfecció i la vol ahir, i de bades.

La versió que m'ha captivat, però, ha estat la de l'Ubuntu Moblin Remix. Fins ara, només l'he tastat en versió USBLive; però ara mateix, com us comentava, l'estic acabant d'instal·lar sobre una targeta SD de 8 GB. És extremadament ràpida a l'hora d'engegar aplicacions, i sembla dissenyada expressament per moure-s'hi sense emprar ni teclat ni ratolí: no només les icones, sinó tota l'estructura de l'escriptori, tot sembla pensat per fer treballar amb una pantalla tàctil.

Bé, aviat us en podré dir alguna cosa m´es detallada.





Després d'algunes hores amb Ubuntu Moblin Remix


Bé, companys, doncs fa unes hores vaig acabar la instal·lació i no he deixat d'astralejar amb aquesta Moblin adaptada. És una mica tard, però us comentaré només que aquest és un altre món. I ús en donaré més detalls aquest cap de setmana.

05 de gener, 2010

Interconnectant ordinadors (nivell elemental)


Poder accedir a un ordinador des d'un altre és, sovint, una manera còmoda de treballar o de resoldre problemes; GNU/Linux ens permet fer-ho de moltes formes diferents, les més senzilles de les quals es basen en el Secure Shell (ssh).

Obrir una sessió de consola en una màquina des d'una altra

El primer pas requereix instal·lar el paquet openssh-server en cada màquina a connectar: $ sudo apt-get install openssh-server . En general, no caldrà instal·lar el paquet openssh-client, perquè Ubuntu el porta ja per omissió.

Ara, amb l'ordre ssh podem, des de la màquina local, accedir a l'usuari usuari de la màquina remota: només caldrà indicar l'adreça de la màquina (en el nostre exemple, 192.168.1.36) i l'usuari a què volem accedir:


$ ssh -X usuari@192.168.1.36


La primera volta que ens connectem, se'ns demanarà confirmació per crear-hi una clau: haurem de contestar "yes". Després, ens preguntarà la contrasenya: es refereix a la contrasenya de l'usuari usuari en la màquina remota. Tot seguit, ens trobarem en una sessió de terminal en la màquina i usuari que havíem demanat:


usuari@remota$ _



Amb l'argument "-X", hem habilitat l'ús de les X d'una màquina a l'altra, de manera que podrem, des de la màquina local, executar qualsevol tipus de programa en la màquina remota: la sortida apareixerà sobre la pantalla de la màquina local.

Abandonar la sessió, dissortadament, requereix un sistema molt complicat que haurem d'apuntar en una xulla i tenir-lo sempre a mà:



usuari@remota$ exit



Si les IP locals de les nostres màquines són fixes, podem simplificar l'execució de ssh identificant màquines i IP en el fitxer /etc/hosts; editant-lo amb sudo vim /etc/hosts, hi podem afegir les línies:


192.168.1.36 remota
192.168.1.37 gamma
192.168.1.38 delta



I ara reiniciem el servei amb $ service networking restart . A partir d'aquest moment, ja podem executar amb $ ssh -X usuari@192.168.1.36 , que és més senzill de recordar.

Una manera extraordinària de millor les possibilitats que ens ofereix ssh és combinant-lo amb screen. Però aquest és mereix una entrada pròpia.


Muntar un directori d'una màquina en un directori d'una altra


Una altra opció bàsica, però tremendament útil, consisteix a muntar un directori d'una màquina remota en la nostra màquina local; així podrem manipular des de local qualsevol fitxer present en remota, o copiar-los a local, o copiar fitxers a la màquina remota. Sí, des de local podrem veure les pel·lícules que tenim en remota :-) . La màgia, en aquest cas, corre a càrrec del paquet sshfs, de manera que començarem per instal·lar-lo: $ sudo apt-get install sshfs .

Cal tenir en compte els següents conceptes:
  • màquina remota: remota;
  • usuari de la màquina remota: usuari;
  • directori de remota que volem muntar: /home/usuari/Documents
  • directori on el muntarem en la nostra màquina: /home/jo/remot


Muntem el directori amb:


sshfs usuari@remota:/home/usuari/Documents /home/jo/remot/



Com es pot deduir, l'ordre anterior respon a la sintaxi sshfs usuari@maquina_remota:directori_remot directori_local .

Ara, si obrim qualsevol administrador de fitxers, en entrar al directori /home/jo/remot (o si fem un ls /home/jo/remot), veurem el fitxers que hi ha a la màquina remota, al directori que hem muntat; podrem treballar amb ells com si es trobessin a la màquina local.

Desmuntarem el directori amb l'ordre $ fusermount -u puntdemuntatge .



Powered by ScribeFire.

02 de gener, 2010

Pneumatix (DELL Latitude 2100)


L'últim dia de l'any em va arribar, per missatger UPS, el Dell Latitude 2100 que m'he regalat. Vaig realitzar la comanda el 19 de desembre, de manera que ha trigat només 12 dies (el lliurament estava previst per al 8 de gener). Mentre l'esperava, he tingut temps per meditar quin nom posar-li i, després de pegar-li moltes voltes, he decidit que Pneumatix, l'humil carter de l'aldea d'Asterix, és el més adequat, ja que la seva principal funció serà la de mantenir-me en contacte amb el món. Així, doncs, us presento Pneumatix, la darrera adquisició de la meva particular aldea gala.


Descripció

Partint del model base, he fet afegir-hi alguns canvis, de manera que la configuració actual és la següent:

  • Intel Atom N270
  • 2 GB de RAM (un més que l'original)
  • Pantalla N-Series 10.1 Widescreen WSVGA (1024x576),  amb Touch Screen i càmera web
  • Disc dur sòlid de 16 GB (en lloc del disc dur convencional de 80 GB de la versió original)
  • Bateria de 6 cel·les (en lloc de tres)
  • Ubuntu 9.04 amb algunes adaptacions de DELL (en lloc de la versió 8.10 que apareix a la web de DELL)

I la resta: wifi, ethernet, tres ports USB, un per a targeta SD, sortida de vídeo, entrada i sortida d'àudio.

L'ordinador ve acompanyat, a més de pel carregador, per un CD amb diversos drivers (inclou versió per a GNU-Linux) i un DVD d'Ubuntu 9.04.


Funcionament

En engegar-lo per primera vegada, m'ha demanat per l'idioma, la configuració del teclat, l'usuari i la contrasenya i,uns segons després, ha aparegut la interfície del Gnome amb total normalitat. A partir d'aquest moment, he realitzat les operacions habituals d'actualització de paquets i d'instal·lació d'alguns programes.

L'instal·lador ocupa les tres primeres particions dels disc, consumint uns 4 GB, cosa que deixa només unes 12 GB per al sistema. Més endavant, naturalment, faré una instal·lació neta i podré disposar de tot l'espai del disc.

És interessant observat que, a més de l'USB Creator, hi ha un Dell Recovery Media Creator, que encara no he provat, però que sembla que serveix per crear un USB de recuperació del sistema.

De bon començament, la pantalla no responia al tacte, fins que he descobert, als Accessoris, una utilitat anomenada Touch Screen que m'ha servit per activar-la i per calibrar-la; a partir d'aquell moment, el tacte del dit sobre la pantalla actua com un clic del ratolí (no ho he investigat gaire i no sé si em serà de molta utilitat, però la curiositat ha pogut amb mi, com sempre). Per als curiosos, aquí teniu la descripció que m'he empescat al Synaptic:

This XFree/X.Org driver provides support for touchscreens input devices. The driver is actually an evdev-driver which supports events for moving in absolute coordinates, relative coordinates and mouse-buttons.

I des d'aquí us podeu descarregar el driver en qüestió i en podeu trobar més informació.

A més a més, hi ha pel mig un repositori específic de Dell (http://ppa.launchpad.net/dell-team/ppa/ubuntu jaunty main); no sé què hi haurà, però potser afegeix alguns controladors específics d'aquesta màquina.

I una altre detall curiós: l'Ubuntu porta preinstal·lats gairebé tots (tots!) els paquets lingüístics disponibles, de manera que he hagut de llevar-los i m'he estalviat prop de 2 GB d'espai de disc (era molt rar que Ubuntu ocupés més de 5 GB!).


Primeres impressions

Acostumat a l'Idéfix, Pneumatix em sembla una mica massa gran i pesat, en el límit superior (sempre parlant de mida i pes) del que seria un ultraportàtil. Al seu favor, però, juga una molt millor usabilitat proporcionada per un teclat només un parell de centímetres més estret que el d'un portàtil normal. El teclat té dues particularitats notables (a més de la seva mida gairebé "natural"): la tecla Entrar és tan estreta com una tecla normal, tot i que ocupa dues línies de tecles; i no disposa de la tecla Menú que sol aparèixer a la banda dreta del teclat, entre AltGr i Control (en el seu lloc, hi ha una segona tecla Control; en alguns ultraportàtils, en canvi, es manté la tecla Menú i se sacrifica el Control dret): no he trigat gaire a mapejar el Control dret com a tecla Menú, crec que em resultarà més útil.



Detall del teclat. Observeu la tecla Enter, més estreta del que és habitual, així com la mancança de tecla Menú entre el Control dret i la tecla Alt Gr.

En resum, suposo que es podria dir que l'ASUS EeePC 701 és un netbook, mentre que el Latitude és un ultraportàtil. El temps dirà si el pes i la mida de Pneumatix no acaben sent excessius; la resta, però, és d'allò més agradable, incloent-hi el tacte de la seva coberta de goma rugosa.



Compareu les mides: en primer terme, un ASUS Eee PC 701 (un netbook?); després, el Dell Latitude 2100 (un ultraportàtil?); a sota, el HP Compaq nx6110 (un portàtil normalet).

De moment, estic més content que un gínjol!





Powered by ScribeFire.