14 de gener, 2010

Pneumatix, primera quinzena


Valoració (subjectiva, molt subjectiva) del Lenovo 2100


Després de quinze dies amb Pneumàtix, us he de confessar que hi estic molt content. Amb la versió d'Ubuntu Jaunty, adaptada per Dell a les característiques especifiques del Latitude 2100, he pogut comprovar que tot funciona correctament, fins i tot la pantalla tàctil, la decisió més agosarada en el procés de personalització de la màquina.

Dins del conjunt de proves que estic realitzant, fa uns dies vaig instal·lar-hi la Ubuntu Karmic Netbook Remix (però sobre un disc dur extern, per no haver de prescindir de la Jaunty), i vaig comprovar que la targeta wifi, que no era reconeguda en el primer moment (se'm disparava l'avís proposant-me'n controladors privatius), passava a ser plenament reconeguda en reiniciar després de la primera actualització (que incloïa el kernel 2.6.31-17). També la pantalla tàctil funcionava després d'instal·lar-hi el paquet xserver-xorg-input-evtouch (requereix un procés de calibrat i el reinici del sistema gràfic).

Ara, mentre medito a conciència quin sabor concret d'Ubuntu li clavaré de manera definitiva, vaig provant: Ubuntu Netbook Remix, Kubuntu Netbook Remix i, en aquest moment, Ubuntu Moblin Remix (realitzo la instal·lació mentre escrit aquestes línies).

Perquè, la veritat, no em sembla gaire assenyat emprar sobre una màquina de poca potència de CPU, RAM moderada o escassa, pantalla petita i teclat menut, cap de les distros actuals, pensades per funcionar sobre màquines ben diferents; màquines, a més a més, que realitzaran funcions ben diferents a les dels nostres , tasques molt més exigents i amb uns ritmes d'utilització que no tenen res a veure. I, sembla mentida, però molts usuaris no ho tenen clar: un ultraportàtil no és un portàtil més petit i més barat.

Treballar amb un netbook


Des que vaig començar a llegir les primeres notícies i descripcions sobre els models que ASUS anava traient a mercats llunyans, vaig comprendre que llur ús estava enfocat a unes poques tasques concretes (administrar el correu, consultar alguna pàgina; eventualment, connectar-lo a un projector durant una conferència, i poca cosa més) i a un modus operandi decididament nòmada: durant el curt i incòmode trajecte entre dues estacions de tren o de metro; mentre prenen quelcom de lleuger en un bar; mentre esperem que ens atengui el metge de la Seguretat Social.

En unes condicions de treball com les que acabem de descriure, està clar que no emprarem l'ultraportàtil ni per a l'edició de textos (massa temps escrivint en condicions precàries), ni per a la composició de publicacions o d'imatges (pantalla massa petita), ni per elaborar complicats programes en C++ (impossible concentrar-s'hi; impossible consultar, d'una manera còmodo, textos auxiliars)

Per aquest motiu, la interfície simplificada que presentaven les versions de la Xandros, amb grans icones organitzades per pestanyes, funcionaven molt millor que els petits (petitíssims en una pantalla de set polsades) menús d'un KDE 3.5 normal, o d'un Gnome o qualsevol altre. A més, la Xandros s'engegava i arribava a l'escriptori en només 25 segons, tota una proesa (estic parlant de fa any i mig, de fa dos anys, sobre ext3 i amb GRUB Legacy).

Però molts usuaris no ho entenien. Altres, en canvi, ho veien més clar, i si referien com a un candidat a "tercer ordinador", després d'un "segon ordinador" que seria el portàtil normal (el de 15", perquè quedi clar).


Alguns intents d'adaptació al netbook


Sí que ho van entendre els responsables dels projectes que he esmentat més amunt i que ara estic provant com un desesperat i que ara comentarem breument.

Si bé la Xandros no tenia rival en velocitat d'engegada (si disposeu de 10 minuts i se us en van dos en iniciar i un i mig en apagar, malament rai) i presentava una interfície pulcra, clara, pràctica i, si no recordo mal, configurable, el conjunt de la distribució fallava, sobretot, en els repositoris: oferia pocs paquets (no arribava a tres mil, però torno a citar de memòria) i una mica antics. A més a més, si hi afegies repositoris d'altres distribucions, com Debian o Ubuntu (ja que utilitzava el mateix sistema de paqueteria), et trobaves abocat a una sèrie inacabable de dependències trencades que t'impedia fer-hi res de profit. Per aquest motiu, molts usuaris la vam substituir en poc de temps per les nostres respectives distribucions habituals.

Després, amb la Jaunty, si no recordo mal, va arribar la Ubuntu Netbook Remix i el seu netbook-launcher (aproximadament al mateix temps que la Eeebunty o la Easy Peacy, i ja no recordo quina va ser la primera en emprar-lo). A primera vista, semblava millor adaptat a la mida de la pantalla; però es va mostrar terriblement lent, i molts la vam descartar i vam tornar als escriptoris habituals.
Ara, la versió de netbook-remix de la Karmic ha millorat molt pel que fa a presentació, encara més clara, i diria que també és molt més lleugera. Però es comporta molt malament si vols modificar-hi qualsevol detall, com ara el fons de pantalla, i a la mínima torna a mostrar una gran inestabilitat.


En canvi, quan hi he instal·lat l'escriptori adaptat als netbooks de la Kubuntu, un Plasma lleuger i agradable a la vista, m'he dut una grata sorpresa: és molt més amigable, molt més estètic (com sempre en ca KDE) i m'ha fet efecte que és una mica més ràpid; al menys, amb les aplicacions d'aquest mateix escriptori. I, de moment, no hi he notat cap símptoma d'inestabilitat.

També li he clavat LXDE amb l'LXLauncher, que proporciona una interfície similar a la que portava la Xandros per omissió en els EeePC. Lleuger i eficient, aquest LXLauncer; però poc (molt poc) estètica i sense possibilitats de configuració. Com que LXDE és molt recent, no és gaire sorprenent; però l'usuari no està per a romanços: vol la perfecció i la vol ahir, i de bades.

La versió que m'ha captivat, però, ha estat la de l'Ubuntu Moblin Remix. Fins ara, només l'he tastat en versió USBLive; però ara mateix, com us comentava, l'estic acabant d'instal·lar sobre una targeta SD de 8 GB. És extremadament ràpida a l'hora d'engegar aplicacions, i sembla dissenyada expressament per moure-s'hi sense emprar ni teclat ni ratolí: no només les icones, sinó tota l'estructura de l'escriptori, tot sembla pensat per fer treballar amb una pantalla tàctil.

Bé, aviat us en podré dir alguna cosa m´es detallada.





Després d'algunes hores amb Ubuntu Moblin Remix


Bé, companys, doncs fa unes hores vaig acabar la instal·lació i no he deixat d'astralejar amb aquesta Moblin adaptada. És una mica tard, però us comentaré només que aquest és un altre món. I ús en donaré més detalls aquest cap de setmana.

05 de gener, 2010

Interconnectant ordinadors (nivell elemental)


Poder accedir a un ordinador des d'un altre és, sovint, una manera còmoda de treballar o de resoldre problemes; GNU/Linux ens permet fer-ho de moltes formes diferents, les més senzilles de les quals es basen en el Secure Shell (ssh).

Obrir una sessió de consola en una màquina des d'una altra

El primer pas requereix instal·lar el paquet openssh-server en cada màquina a connectar: $ sudo apt-get install openssh-server . En general, no caldrà instal·lar el paquet openssh-client, perquè Ubuntu el porta ja per omissió.

Ara, amb l'ordre ssh podem, des de la màquina local, accedir a l'usuari usuari de la màquina remota: només caldrà indicar l'adreça de la màquina (en el nostre exemple, 192.168.1.36) i l'usuari a què volem accedir:


$ ssh -X usuari@192.168.1.36


La primera volta que ens connectem, se'ns demanarà confirmació per crear-hi una clau: haurem de contestar "yes". Després, ens preguntarà la contrasenya: es refereix a la contrasenya de l'usuari usuari en la màquina remota. Tot seguit, ens trobarem en una sessió de terminal en la màquina i usuari que havíem demanat:


usuari@remota$ _



Amb l'argument "-X", hem habilitat l'ús de les X d'una màquina a l'altra, de manera que podrem, des de la màquina local, executar qualsevol tipus de programa en la màquina remota: la sortida apareixerà sobre la pantalla de la màquina local.

Abandonar la sessió, dissortadament, requereix un sistema molt complicat que haurem d'apuntar en una xulla i tenir-lo sempre a mà:



usuari@remota$ exit



Si les IP locals de les nostres màquines són fixes, podem simplificar l'execució de ssh identificant màquines i IP en el fitxer /etc/hosts; editant-lo amb sudo vim /etc/hosts, hi podem afegir les línies:


192.168.1.36 remota
192.168.1.37 gamma
192.168.1.38 delta



I ara reiniciem el servei amb $ service networking restart . A partir d'aquest moment, ja podem executar amb $ ssh -X usuari@192.168.1.36 , que és més senzill de recordar.

Una manera extraordinària de millor les possibilitats que ens ofereix ssh és combinant-lo amb screen. Però aquest és mereix una entrada pròpia.


Muntar un directori d'una màquina en un directori d'una altra


Una altra opció bàsica, però tremendament útil, consisteix a muntar un directori d'una màquina remota en la nostra màquina local; així podrem manipular des de local qualsevol fitxer present en remota, o copiar-los a local, o copiar fitxers a la màquina remota. Sí, des de local podrem veure les pel·lícules que tenim en remota :-) . La màgia, en aquest cas, corre a càrrec del paquet sshfs, de manera que començarem per instal·lar-lo: $ sudo apt-get install sshfs .

Cal tenir en compte els següents conceptes:
  • màquina remota: remota;
  • usuari de la màquina remota: usuari;
  • directori de remota que volem muntar: /home/usuari/Documents
  • directori on el muntarem en la nostra màquina: /home/jo/remot


Muntem el directori amb:


sshfs usuari@remota:/home/usuari/Documents /home/jo/remot/



Com es pot deduir, l'ordre anterior respon a la sintaxi sshfs usuari@maquina_remota:directori_remot directori_local .

Ara, si obrim qualsevol administrador de fitxers, en entrar al directori /home/jo/remot (o si fem un ls /home/jo/remot), veurem el fitxers que hi ha a la màquina remota, al directori que hem muntat; podrem treballar amb ells com si es trobessin a la màquina local.

Desmuntarem el directori amb l'ordre $ fusermount -u puntdemuntatge .



Powered by ScribeFire.

02 de gener, 2010

Pneumatix (DELL Latitude 2100)


L'últim dia de l'any em va arribar, per missatger UPS, el Dell Latitude 2100 que m'he regalat. Vaig realitzar la comanda el 19 de desembre, de manera que ha trigat només 12 dies (el lliurament estava previst per al 8 de gener). Mentre l'esperava, he tingut temps per meditar quin nom posar-li i, després de pegar-li moltes voltes, he decidit que Pneumatix, l'humil carter de l'aldea d'Asterix, és el més adequat, ja que la seva principal funció serà la de mantenir-me en contacte amb el món. Així, doncs, us presento Pneumatix, la darrera adquisició de la meva particular aldea gala.


Descripció

Partint del model base, he fet afegir-hi alguns canvis, de manera que la configuració actual és la següent:

  • Intel Atom N270
  • 2 GB de RAM (un més que l'original)
  • Pantalla N-Series 10.1 Widescreen WSVGA (1024x576),  amb Touch Screen i càmera web
  • Disc dur sòlid de 16 GB (en lloc del disc dur convencional de 80 GB de la versió original)
  • Bateria de 6 cel·les (en lloc de tres)
  • Ubuntu 9.04 amb algunes adaptacions de DELL (en lloc de la versió 8.10 que apareix a la web de DELL)

I la resta: wifi, ethernet, tres ports USB, un per a targeta SD, sortida de vídeo, entrada i sortida d'àudio.

L'ordinador ve acompanyat, a més de pel carregador, per un CD amb diversos drivers (inclou versió per a GNU-Linux) i un DVD d'Ubuntu 9.04.


Funcionament

En engegar-lo per primera vegada, m'ha demanat per l'idioma, la configuració del teclat, l'usuari i la contrasenya i,uns segons després, ha aparegut la interfície del Gnome amb total normalitat. A partir d'aquest moment, he realitzat les operacions habituals d'actualització de paquets i d'instal·lació d'alguns programes.

L'instal·lador ocupa les tres primeres particions dels disc, consumint uns 4 GB, cosa que deixa només unes 12 GB per al sistema. Més endavant, naturalment, faré una instal·lació neta i podré disposar de tot l'espai del disc.

És interessant observat que, a més de l'USB Creator, hi ha un Dell Recovery Media Creator, que encara no he provat, però que sembla que serveix per crear un USB de recuperació del sistema.

De bon començament, la pantalla no responia al tacte, fins que he descobert, als Accessoris, una utilitat anomenada Touch Screen que m'ha servit per activar-la i per calibrar-la; a partir d'aquell moment, el tacte del dit sobre la pantalla actua com un clic del ratolí (no ho he investigat gaire i no sé si em serà de molta utilitat, però la curiositat ha pogut amb mi, com sempre). Per als curiosos, aquí teniu la descripció que m'he empescat al Synaptic:

This XFree/X.Org driver provides support for touchscreens input devices. The driver is actually an evdev-driver which supports events for moving in absolute coordinates, relative coordinates and mouse-buttons.

I des d'aquí us podeu descarregar el driver en qüestió i en podeu trobar més informació.

A més a més, hi ha pel mig un repositori específic de Dell (http://ppa.launchpad.net/dell-team/ppa/ubuntu jaunty main); no sé què hi haurà, però potser afegeix alguns controladors específics d'aquesta màquina.

I una altre detall curiós: l'Ubuntu porta preinstal·lats gairebé tots (tots!) els paquets lingüístics disponibles, de manera que he hagut de llevar-los i m'he estalviat prop de 2 GB d'espai de disc (era molt rar que Ubuntu ocupés més de 5 GB!).


Primeres impressions

Acostumat a l'Idéfix, Pneumatix em sembla una mica massa gran i pesat, en el límit superior (sempre parlant de mida i pes) del que seria un ultraportàtil. Al seu favor, però, juga una molt millor usabilitat proporcionada per un teclat només un parell de centímetres més estret que el d'un portàtil normal. El teclat té dues particularitats notables (a més de la seva mida gairebé "natural"): la tecla Entrar és tan estreta com una tecla normal, tot i que ocupa dues línies de tecles; i no disposa de la tecla Menú que sol aparèixer a la banda dreta del teclat, entre AltGr i Control (en el seu lloc, hi ha una segona tecla Control; en alguns ultraportàtils, en canvi, es manté la tecla Menú i se sacrifica el Control dret): no he trigat gaire a mapejar el Control dret com a tecla Menú, crec que em resultarà més útil.



Detall del teclat. Observeu la tecla Enter, més estreta del que és habitual, així com la mancança de tecla Menú entre el Control dret i la tecla Alt Gr.

En resum, suposo que es podria dir que l'ASUS EeePC 701 és un netbook, mentre que el Latitude és un ultraportàtil. El temps dirà si el pes i la mida de Pneumatix no acaben sent excessius; la resta, però, és d'allò més agradable, incloent-hi el tacte de la seva coberta de goma rugosa.



Compareu les mides: en primer terme, un ASUS Eee PC 701 (un netbook?); després, el Dell Latitude 2100 (un ultraportàtil?); a sota, el HP Compaq nx6110 (un portàtil normalet).

De moment, estic més content que un gínjol!





Powered by ScribeFire.