14 d’octubre, 2007

Debian Etch: efectes col·laterals

El problema dels ponts i de les vacances és que a u li queda molt de temps de lliure, i, és clar, com que l'Ubuntu ja va "massa" suau, es busca entreteniments de més complexitat; com ara instal·lar la Debian Etch en una de les particions disponibles.
No havia instal·lat mai una Debian (ni crec que cap altra distribució) a partir d'un CD NetInst i descarregant de la xarxa la major part dels paquets. El NetInst només m'havia d'instal·lar un sistema base, però necessitava un guió per saber quins altres paquets em caldrien fins a construir un sistema més o manco complet, amb el KDE, el Xfce i el Fluxbox (el Gnome ja el tinc en la Feisty, i es tracta d'anar investigant nous camins). El guió el vaig trobar aquí, i em va resultar molt pràctic. Algunes coses les vaig ometre (no tenint cap escànner, no em feia paper el xsane, per exemple).
En acabar el procés (que em va semblar força lent, potser perquè estic acostumat a les instal·lacions fàcils i completes d'Ubuntu, potser perquè vaig definir uns repositoris una mica lents), vaig poder comprovar amb goig que la Debian funcionava a les mil meravelles, cosa que no m'esperava aconseguir tan fàcilment, perquè li havia aplicat un parell de detalls que, fins ara, no havia provat:
  1. Instal·lar el grub de la Debian en la seua partició /, de manera que, en el menú.lst de la Feisty, només havia d'afegir un petit paràgraf apuntant a aquesta partició.
  2. Fer que la Debian compartís la partició /home de la Feisty.
Aquests eren dos detalls que, uns dies abans, s'havien explicat en la llista Ubuntucat-info, i m'havien resultat molt interessants. El cas és que, gràcies a les explicacions dels companys de la llista, la Debian ha funcionat correctament des del primer moment.
La llàstima és que la Feisty ha deixat de carregar-se correctament.

Els efectes col·laterals

Per a sorpresa meua, quan he intentat tornar a engegar la Feisty, m'he trobat que, després de seleccionar-la des del primer menú del grub (ço és, des del seu, perquè és el grub de la Feisty el que continua instal·lat a l'MBR), i quan semblava que estava carregant-se correctament, s'ha aturat i a ha passat a una consola plena de missatges d'error (en anglès, per a més terror) i demanant-me que arreglara no-sé-què i que premés Ctrl-D per a continuar amb la càrrega.
Passat el primer moment de pànic, he començat a seguir pistes i més pistes, i he observat que no havia muntat ni la partició del /boot ni la del /home (quan vaig instal·lar la Feisty ho faig amb una partició per al /boot, una per a / i una per a /home, a més de la swap: ganes de fer experiments). Després de muntar el /boot i de fer Ctrl-D, la càrrega continuava i la Feisty acabava per funcionar correctament. Es tractava, per tant, d'algun problema que li impedia de carregar la /boot.
Com és natural, i sense coneixements detallats sobre el procés d'inici de GNU/Linux, he preguntat una vegada més a la llista i, com de costum, hi havia algú més experimentat que jo per a ajudar-me (gràcies, Cubells!).
El cas és que, després d'observar les UUID de les meues particions amb
$ ls -l /dev/disk/by-uuid/
i de comparar-les amb un dels missatges d'error ("la unitat amb UUID="de5d8688-no-sé-quantos" ha desaparegut del mapa") i amb el contingut del /etc/fstab, ha quedat clar que, en aquest arxiu, la línia que havia descrivia la partició /dev/hda5 apuntava a una UUID incorrecta. Només m'ha calgut corregir-la:
# /dev/hda5
# UUID=de5d8688-7615-419e-a99b-5670e0b0213c /media/hda5 ext3
defaults 0 2
UUID=e751008b-890f-4721-8bcc-5eeaad3e0c05 /media/hda5 ext3
defaults 0 2
i la Feisty ha tornat a arrancar sense problemes. I ara puc treballar amb els mateixos usuaris siga en la Debian, siga en la Feisty, i em mantenen les configuracions en totes dues. De moment.


Powered by ScribeFire.

09 d’octubre, 2007

Crueltats i vergonyes

Crueltats

Aquest migdia, mentre tornava cap a casa, anava escoltant la ràdio. Ja feia temps que no escoltava la COPE, però tenia curiositat per saber què deien sobre la Fira del Llibre de Frankfurt i sobre la presència de la literatura catalana en aquest event. Els comentaris han estat els previsibles: que si quina mala fe, no deixar anar-hi als escriptors catalans en espanyol; que si quina mala fe, invitar-los a anar-hi en l'últim moment i de qualsevol manera perquè no hi poguessen acceptar; que si quina mala fe, voler mostrar al món una literatura catalana en català, com si no hi hagués literatura catalana en espanyol...
Poc abans de les dues del migdia, han interromput l'anàlisi (o la crítica) sobre la Fira del Llibre per introduir una notícia sobre un atemptat al País Basc. El meu instint d'analitzador de textos s'ha disparat i, per un moment, he pensat que es tractava de la repetida estratègia de enllaçar qualsevol notícia política catalana amb algun apunt de violència al País Basc, una estratègia que tracta de dur a l'inconscient de l'oient (o a l'oient inconscient) una hipotètica relació entre nacionalisme català i violència etarra. Aquesta volta, però, es tractava d'una notícia real, tristament real, d'una nova acció terrorista amb el resultat d'un ferit.
Ferit? Als pocs minuts (abans de les dues), els reporters de la COPE confirmaven la mort de l'escorta, sorprès per una bomba lapa, i en donaven nom i cognoms.
De sobte, el meu instint d'analitzador s'ha tornat a disparar i he canviat d'emissora: per a sorpresa meua, l'escorta, en la RNE 1, encara estava ferit, de consideració, però viu; també era viu a la SER. Sense saber què pensar-hi, m'he guardat el judici per als noticiers de la nit, i ara ja tinc clar que, a llarg del matí, he presenciat diversos actes de crueltats:
  1. He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que s'ompli la boca acusant la societat catalana d'agressió a la llengua castellana, quan no fa més que intentar sobreviure i recuperar el lloc que li pertoca, lloc que li ha estat arrabassat després de tres-cents anys de prohibicions, condemnes, xantatges, persecucions i ultratges.
  2. He contemplat la crueltat d'una banda d'assassins que pretenen justificar la barbàrie en una societat que, millor o pitjor, és una societat democràtica, i on qualsevol idea es pot defensar democràticament (encara que alguns no ho vulguen acceptar).
  3. He contemplat la crueltat d'un mitjà de comunicació que no ha dubtat en intoxicar l'opinió pública donant per confirmada una notícia que cap altre mitjà s'ha arriscat a confirmar abans d'hora, i portant la inquietud i el dolor a la família i als amics de la víctima que, en aquest moment, encara es troba hospitalitzada i a qui li desitgem la millor de les recuperacions.

Vergonyes

Aquesta tarda he escoltat part del discurs del president Montilla a la Fira de Frankfurt. Quan ha saludat la presència dels representats dels governs català, andorrà i balear, m'he sentit molt avergonyit: ja em temia que el senyor Francisco Camps hauria vetat qualsevol participació valenciana en aquesta celebració. Una vegada més, el PP valencià ens ha deixat sense representació en un esdeveniment internacional, i ha recolzat les tesis del secessionisme lingüístic que tan bons resultats electorals li produeixen: els polítics són els humans més proclius a justificar qualsevol classe de mentida.
Més endavant, Montilla, en el seu discurs, ha reconegut l'aportació dels autors valencians al Segle d'Or (hi ha citat expressament Ausiàs March, Roís de Corella, Joanot Martorell), i ha destacat la capitalitat cultural de la Corona d'Aragó que va assumir la ciutat de València al llarg d'aquell segle XV.
Bona l'ha feta, senyor President! Un Nou d'Octubre, diada nacional (o regional) dels valencians, se li ha acudit parlar de nosaltres ni més ni manco que a la Fira de Frankfurt, i com a part integrant de la literatura i de la llengua catalanes! Senyor Montilla, demà se'n faran ressò tots els periòdics valencians, i no pense vosté que serà per agrair-li que haja assumit la representació que el senyor Francisco Camps ha defugit, ni per agrair-li que haja reconegut públicament i davant de tot el món cultural el valor de les aportacions valencianes a la literatura: serà, en la major part dels casos, per a cridar-li lladre catalanista que vol furtar als valencians les nostres glòries nacionals... les mateixes glòries que, en escoles i instituts, els xiquets (amb el vist-i-plau dels pares) es neguen a llegir al·legant que "eso está en catalán y yo no leo catalán."
I demà tornaré a sentir vergonya.



Powered by ScribeFire.

05 d’octubre, 2007

Pingüins al New York Times

Gràcies a CeeC, d'Entre tuxes y pepinos, m'assabente de la publicació d'un article sobre GNU/Linux en el New York Times. CeeC en fa una ressenya bastant detallada (en castellà) en aquest post.

És agradable saber que el pla d'en Tux per a dominar el món va avançant inexorablement.


Powered by ScribeFire.