27 de juny, 2007

Coses del destí

Visita sorpresa (o quasi) al que, durant almenys dos anys, serà el meu poble. Primer, parada i fonda (fonda, hostal, pensió, hotel de moltes estreles i un parell de llunes) a ca la Nimue, que és molt considerada amb aquest inconscient carnívor i no em porta a sopar a un vegetarià. Els postres, descomunals: la xocolata se'ns eixia per les orelles.


Feia molt de temps que no ens trobaven, i vam de mil coses. Com de costum, ni ella em va entendre, ni jo a ella; però ja hi estem acostumats i ens ho vam passar molt bé.


Aquest matí, després de deixar la Nimue a la porta de la seua fàbrica de mandonguilles, he agafat carretera i manta (bé, no, manta, no; però aquesta és una altra història) i en pocs minuts he arribat al meu destí. Solemne paraula, destí; bé, hauria de dir "destinació definitiva", però com que dins de dos anys, si el lloc no m'apanya, podré tornar a demanar en el concurs de trasllats, doncs em sembla massa fantasiós.


El poble, moníssim. Crec que les muralles, que ja no hi són, però que es poden reconèixer en traçat dels carrers de la part antiga, devien ser d'origen romà. Hi alguns antics edificis que encara conserven arcs medievals. Però, el que més m'ha agradat, és la bonica col·lecció d'edificis modernistes que hi ha, alguns amb façanes realment encisadores. Llàstima que, a primera vista, sembla impossible trobar-hi res de lloguer (i em conformava amb un edifici normal, no el demanava modernista).


Després m'he deixat caure per la meua fàbrica d'hamburgueses. Té uns deu anys i encara no l'han arrasada, bon senyal. La impressió no ha estat ni bona ni dolenta: sense hamburgueses, una fàbrica d'hamburgueses resulta, fins i tot, simpàtica, acollidora; ja veurem a setembre. Els altres escorxadors no semblen massa afectats per la sang que se'ns apega a la pell en la nostra bruta feina; serà, supose, perquè les mesures higièniques funcionen moderadament bé.


De tota manera, tot m'ha semblat, encara, massa gran: el poble, la fàbrica. És més que probable que, dins d'un parell d'anys, em busque un poble més petit amb una fàbrica més petita, en mig dels Pirineus, en algun lloc on la neu crie bons pernils. Serà qüestió de mirar-ho amb temps.

01 d’abril, 2007

Polèmiques


M'encisen la polèmica i la discusió, i crec que l'intercanvi d'informació, d'idees i d'opinions és a la base del desenvolupament intel·lectual i espiritual de persones i societats. Per això m'agrada, de tant en tant, llegir articles com aquest i com aquest altre sobre els pros i els contres de GNU/Linux, que han generat un allau de comentaris molt sucosos, així com d'altres articles (com aquest, per exemple). És molt interessant i molt encoratjador veure com, entre els linuxers, existeix un important sentit d'autocrítica.


Pense, però, que tots dos articles adoleixen del mateix defecte o error de partida: la pretensió de voler parlar sobre l'eficàcia de GNU/Linux en termes absoluts. Alguns dels comentaris que han rebut ja ho matitzen (així com els comentaris dels mateixos autors), i passen a parlar de "l'usuari normal" i de les "necessitats normals"; és a dir, emmarquen la qüestió en termes de "GNU/Linux és millor per a qui? (formació de l'usuari), per a fer què? (objectius del conjunt "maquinari-programari-usuari"), i en quin context? (maquinari, suport tècnic)"


A més, la cosa es complica si tenim en compte que GNU/Linux es concreta en més de tres-centes varietats, cadascuna amb característiques pròpies i destinades a finalitats i usuaris molt diversos. Es complica o es simplifica, segons es mire, perquè açò ja ens permet avançar que (gairebé) sempre trobarem una distribució que responga als tres interrogants del paràgraf anterior. Com que els aspectes tècnics sobre les bondats i els problemes de GNU/Linux han quedat bastant clares en els esmentats articles i llurs comentaris (a més de no ser el meu punt fort), em limitaré a dir la meua sobre un parell de punts de caire humanístic.




En competència directa

En competència directa




La moralitat del programari lliure i els seus usuaris. Que el PL col·labora en l'eliminició de la barrera tecnològica (ja que és gratuït) i en l'estalvi de contaminació (GNU/Linux permet traure rendiment a maquinari molt antic i, per tant, els ordinarors "viuen" més anys i se'n produeixen menys deixalles), crec que no serà negat per ningú, i açò representa uns valors morals intrínsecs per al PL. Ara bé, l'ús que se'n faça pot ser ètic o no ser-ho, i açò depén només de la voluntat i responsabilitat de l'usuari. És a dir, que els linuxers no són (no som) ni millors ni pitjors persones pel fet de ser linuxers.


L'amistositat dels linuxers. Personalment, no me'n puc queixar: no he tingut cap problema amb Linux que la comunitat no m'haja ajudat a superar. Tampoc no he tingut la dissort de rebre cap resposta secant enviant-me a Sant Google (alguna invitació a investigar pel meu compte, sí, però mai amb males paraules); d'altra banda, el debutant en GNU/Linux sol ser també debutant en llistes de correu i en fòrums, és normal que no en conega les normes bàsiques de funcionament i no em sembla extrany que algú li les faça notar en les primeres consultes que realitza: qui no ha clavat la pota deu voltes el primer dia a una nova feina? Això sí, reconec haver trobat alguna resposta, en més d'un fòrum, absent del més mínim vestigi d'educació; però és que la bona educació de les persones no depèn del sistema operatiu que facen servir, sinó de com els han educat llurs pares.


02 de març, 2007

Els DRM o com acabar en la presó per comprar música legalment



Me diuen falsaire,

mes no falso gaire,

mes no falso, no.


Miquel Martí i Pol




Orestes Mas, usuari veterà de GNU/Linux i bon coneixedor del món del Programari Lliure, comenta, a la
Ubuntucat-info mailing list, que ha traduït un article de Borys Musielak sobre els DRM i els seus efectes sobre la llibertat (la traducció es troba en format PDF).



Els que heu seguit, ni que siga de lluny, el llançament de Windows Vista haureu sentit parlar dels DRM (“Digital Rights Management”; en català, “Gestió Digital de Drets”) o de la Computació Confiable, termes bastant hermètics. L'article que Orestes ha traduït ens aclareix aquests conceptes tan obscurs i ens il·lustra sobre les estratègies amb que la Microsoft i els principals detentadors dels drets de nombroses obres musicals o cinematogràfiques (que, generalment, no en són els autors) estan posant en marxa per a evitar, segons ells, la pirateria que els fa perdre (seria més honest dir que els fa deixar de guanyar) una incerta i indemostrable quantitat de milers d'euros o dòlars cada any. El problema, àmpliament comentat i debatut en molts articles, d'aquestes estratègies és a la vegada ètic i pràctic, ja que passa per sospitar que cada usuari és un criminal en potència (presumpció de culpabilitat) i per posar trabes a una pràctica tan innocent com la de fer còpies del material que hem comprat legalment per evitar que es deteriore (per exemple, ens dificultarà fer un còpia d'un CD legalment adquirit per utilitzar-la en el reproductor del cotxe).



Amb l'ús de termes tan enganyosos com la Computació Confiable (no, no és tracta de fer que pugueu utilitzar els vostres equips amb la tranquil·litat que no seran infectats per virus i altre malware, sinó que els propietaris d'aquells drets podran confiar que els usuaris no ens passarem ni un pèl), entitats tan poderoses com la Microsoft, l'Apple o l'SGAE aconsegueixen mantenir el públic en la inòpia i evitar que es rebel·le davant del que, en realitat, és una retallada brutal i injustificada dels nostres drets. Un exemple bigbrotheresc d'aquest muntatge el tenim en les lleis en vigor en EEUU i en França, on ja és delicte (ho heu llegit bé, DELICTE), reproduir material protegit pels DRM en ordinadors equipats amb Linux, independentment que hajau adquirit de manera legal tant aquest material, com l'ordinador, com el sistema operatiu.



Qualsevol defensa de les llibertats comença per la informació, per això és tan important tenir accés a textos com el que hui comentem, la lectura del qual recomane ferventment.